www.quaderndemots.cat

Hola a tots, 

Em trasllado a WordPress ja que em permet, d’una manera més còmoda, jugar amb la distribució i el disseny de la pàgina. 

Espero que us agradi. www.quaderndemots.cat

 

Per si us interessa la primera ressenya del nou format del blog és La cuinera - Coia Valls

 

Carme

El que mou el món

“El maig del 1937, després del bombardeig de Gernika, milers de nens bascos han de sortir del port de Santurzi rumb a l’exili. Entre ells hi ha Karmentxu, una nena de vuit anys que és acollida a Gant, Bèlgica, per l’escriptor flamenc Robert Mussche. Amb l’arribada de la nena, la vida solitària de l’escriptor i de la seva família canvia i els esdeveniments se succeeixen.”

El llibre

Títol original: Mussche, 2013

Títol Traducció: El que mou el món, 2013 Edicions 62 –El balancí, pàg. 176. Traduïda per Pau Joan Hernàmdez.

Després del descobriment d’Uribe amb el seu aclamat Bilbao-New York-Bilbao i després de llegir-ne alguna ressenya, tornar a tastar aquest singular escriptor només ha estat cosa de temps. El temps de trobar-lo feliçment a la biblioteca. Una lectura que em sorprèn novament i que sense arribar a ser el collage de la primera, manté una estructura molt particular on s’hi barregen elements del record, del present i on l’autor hi apareix en ocasions per explicar-nos la seva vivència creadora.

Repassant ressenyes m’he fixat que molts dels lectors han arribat al llibre pensant-t’hi trobar la història dels nens bascos exiliats després del bombardeig de Gernika, en alguns casos han quedat un tant decebuts ja que aquest no n’és el seu contingut. El llibre, que comença amb el relat angoixant i trist de la sortida de la Karmenxu i altres nens bascos cap a l’exili, s’enfila immediatament en el relat de la vida de l’escriptor flamenc Robert Mussche, “un petit heroi que el que fan és ajudar a la gent”, un personatge real que veurà com l’arribada de la petita nena basca farà canviar la seva vida en aquest temps d’entreguerres, fins que l’esclat de la segona Guerra Mundial el portarà als camps de concentració i a la mort.

El llibre, com se’ns explica molt bé des de Llegir en cas d’incendi parteix de tres punts; intentar respondre la pregunta de què mou el món, la vida de l’escriptor flamenc Robert Mussche a través de la documentació que guarda la seva filla Carmen i l’impacte que li produir a l’escriptor el drama dels nens de l’exili de guerra civil espanyola després de conèixer, en un festival de poesia a Medellín, Bogotà, en Paulino Gómez, un d’aquest nens exiliat.

Uribe ens mostra, amb la seva recerca de la història, la necessitat que tenim de preservar i recuperar la memòria del nostre passat, tant l’individual com el col·lectiu ja que això és el que ens ajuda a ser com som, però també com a deute, per no oblidar, per poder, dignament, seguir. I aquí, gràcies a tots els papers i records que va guardar la Vat, la dona de Robert Mussche i que ara té la seva filla Carmen, Uribe recuperar la vida de l’escriptor, i és aquesta recuperació personal la que portarà a la recuperació de la memòria col·lectiva.

“La felicitat sempre és superior a la profunditat de la ferida.” (pàg. 103)

Valors com l’amistat, l’amor o el compromís que duran al protagonista i també a tots els qui l’acompanyen a aprendre a conviure amb la pèrdua, el dolor i la mort com a conseqüència de la devastadora i absurda guerra. I en aquest ambient, la gent anònima com l’escriptor Mussche esdevenen salvavides, petits herois que donen força als altres tot i que amb això s’hi juguin la vida. “...Herois d’aquesta mena, els podem tenir a la vora, abans i ara, aquí i arreu del món; petits herois que el que fan és ajudar a la gent”.  D’herois com aquest és el que li deia el seu amic Aitzol que escrivís, i així ho va fer.

Just al començament del llibre es transcriu un trosset de l’entrevista que Uribe va tenir amb un d’aquells nens bascos, en Paulino. Aquest començament em va impactar fortament, aquest “No tenien alternativa” és dur, molt dur perquè recorda tots els pares que han d’abandonar o veure morir els seus fills per culpa de la guerra, ahir, avui i, malauradament demà.

“...Però, de vegades, el pes del passat en les nostres vides és excessiu, i no som un llenç en blanc sobre el qual pintar, sinó que el llenç ja ens el trobem tenyit i és difícil aconseguir els colors encertats.

-Vostè era un nen petit quan va marxar de Bilbao, i no hi ha tornat mai més. Creu que els seus pares van prendre la decisió correcta?

-No tenien alternativa”

Bogotà 2011.

Què atrapa?

• Aquesta manera fragmentada d’explicar-nos la història que ja m’havia sorprès i agradat en la seva primera novel·la i que ara, en una història que reconec que no és el que m’esperava, m’ha seduït molt gratament. 
• Atrapa l’aparició de l’autor en la novel·la, aquest estirar el fil del record a través de la Carmen i del propi Uribe.

Què m’ha quedat?

• El plaer de llegir un llibre diferent, una lectura que aclapara i emociona sobretot per la fluïdesa i senzillesa de la seva prosa, per la sensibilitat amb que tracte la història però també perquè sap com atrapar al lector dins un relat on el propi Uribe hi participa.
• Un llibre que defuig els plantejaments clàssics de la novel·la o de la novel·la històrica i que ens mostra, novament, un autor amb una veu diferent, original i fresca. Un llibre que ens parla de sentiments, pèrdues, amistat, amor i guerra en un relat que sobrepassa fronteres perquè en definitiva va més enllà dels fets històrics. El que mou el món, en definitiva, és tot allò que ens defineix com a persones i que en ocasions ens fa superar les vileses de la mateixa condició humana.

Qui n’ha parlat?

Llegiren cas d’incendi

Us recomano...

Què més he llegit de l’autor?

Bilbao – New York – Bilbao

V, de l'11S al 9N

va!!!

 (apa!, ànim!, vinga!, coratge!, som-hi!) 

valuós 

(valorós, de gran valor, important, considerable, imponderable, inapreciable, inestimable, preciós, excel•lent)

varietat 

(variació, diversitat, multiplicitat, heterogeneïtat, pluralitat, abundància, disparitat, desigualtat, complexitat). vassall 

(subjecte, feudatari, tributari, súbdit, serf, dependent, tributari vedat indegut, prohibit, indispensable)

velar 

(tapar, encobrir, enfosquir, dissimular, minvar, disfressar)

vergonya

(deshonor, oprobi, humiliació, infàmia, escàndol, immoralitat, picota, turpitud)

vibrar

(flipar, agitar, fimbrar, tremolar, ressonar, oscil•lar)

voler

(desitjar, anhelar, cobejar, pretendre, ambicionar)

vèncer

(guanyar, triomfar, batre, derrotar, superar, debel•lar, enfrontar, anihilar, subjugar)

votació 

(vot, elecció, sufragi, plebiscit, designació, manifestació)

vulnerar

(ferir, atènyer, lesionar) 

(Diccionari de sinònims i antònims S.Pey teide)

El ball

El llibre

Títol original: Le bal, 1929

Títol Traducció: El ball, 1987 Columna Edicions S.A. Traduïda Lluís Comes i Arderiu, pàg. 71

“Els Kampf, uns nous rics parisencs que deuen el seu canvi d’estatus social a un cop de sort a la borsa, intenten introduir-se al món reservat als potentats amb pedigree. Antonoinette, la filla dels Krampf que acaba de fer 14 anys, somia amb l’amor, els homes...  i assistir al Ball que els seus pares pensen celebrar per presentar-se en societat.”

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autora, i com en les altres ocasions, la brillant prosa, la fredor, la sensació d’angoixa que s’hi respira i la tensa relació entre mare i filla fan d’aquesta curtíssima novel·la una petita joia.  En ella hi conflueixen els temes de l’autora : els jueus, la societat burgesa, les relacions familiars –especialment entre mare i filla- i un escenari on la guerra i és sempre present.  En les seves novel·les, la recerca, sempre dura i en ocasions cruel, de l’encaix de la protagonista femenina dins la societat és una constant, i aquí, la jove protagonista descobrirà com amb una sola acció pot desencadenar, sense ser-ne del tot conscient, el seu futur.

Aquí, un ball organitzat per la família Kampf per intentar entrar en el cercle de l’alta societat serà el detonant i l’escenari de la trama. Antoinette hi vol assistir. Els seus 14 anys poden ser un bon moment per presentar-se en societat com a noia/dona i deixar enrere el món infantil. La il·lusió i la visió que en fa del tan esperat esdeveniment es veu, altra cop, estroncat per la negativa de la mare. Aquesta, duta segurament pel recel i la gelosia de veure’s destronada com a dona, nega a la filla la seva presentació en societat. Així doncs, en aquest enrarit ambient, el ball es converteix en l’acte social més desolador i dur de la família Krampf, més fins i tot que viure en la pobresa. Serà la baixada a l’infern més humiliant per la mare i per tant, el triomf de la filla, que veu com una sola acció, no enviar les invitacions, la fa ascendir al nivell de la mare, fins  superar-la. 

 La va abraçar. Com que va estrènyer contra les perles aquella careta

-Ets una bona nois, Antoinette...

Va ser l’instant, el llampec inabastable, quan <al camí de la vida>, es van creuar; l’una emprendria la ruta ascendent, i l’altra s’aniria enfonsant a la foscor. Però elles no ho sabien.

Mentrestant Antoninette va repetir suaument:

-Pobra mamà...

Què atrapa?

En les escasses 71 pàgines del llibre, l’autora ens mostra tot el seu talent narratiu i descriptiu en un el relat que creix en una doble i potent tensió, la relació mare-filla que sabem que ha d’esclatar (sense saber-ne com) i l’imminent arribada de la temuda hora del ball. Aquesta espera, que és ràpida per la brevetat del relat, va acompanyada dels inputs constants de tot el que el lector va coneixent i de tot el que sabem que la mare desconeix, fins que -recordant una altra de les seves novel·les-, el gos es converteixen en llop.

Què m’ha quedat?

• El plaer d’una curta, dura i magnífica lectura.
• Una novel·la que segurament guanya en la seva brevetat on s'hi compacte la personalitat dels personatges amb la subtilesa i eficàcia de la trama. Sense dubte una lectura que m’anima a continuar descobrint aquesta singular i brillant escriptora.

Què més he llegit de l’autora?

Els gossos i els llops

Vi de solitud

Després de l'hivern

Amb quatre mots: saga familiar, rural,  (Una novel·la, a voltes dura, molt humana, teixida per molts petits fils que la converteixen en un esplèndid relat)
 

Recomanada per: Ha estat una bona tria i, gràcies a l’Editorial Gregal l’he pogut llegir.

El llibre: Després de l’hivern, 2011 Editorial Gregal pàg. 277

Premi: La novel·la s’ha desenvolupat a partir d’una narració que, amb el mateix títol, va rebre el primer premi del Vè Premi de Narració Literària «Pirineus», patrocinat per l’Ajuntament de Montellà i Martinet.

“La duresa de la vida rural a l’alta muntanya a començament del segle XX i les angoixes dels canvis polítics −des de la dictadura de Primo de Rivera a la guerra i les dificultats de la postguerra− són el marc geogràfic i històric en què es desenvolupa la trama argumental de l’obra.”

La vida rural és dura, i encara més, a l’alta muntanya. Un escenari fred, isolat, gairebé inaccessible però amorós i bell per qui hi viu i l’estima, per qui se’l fa seu des de dins, des del cor. Aquí és on viuen els de Can Rovira, a Montferrís. Primer en Pere Rovira i la Remei amb les seves tres filles, la Agneta -la gran- la Maria i l’Angelina -la petita-. La Rosa Nebot ens narra la història d’aquesta nissaga familiar, en concret la de tres generacions que es mouen entre el Pallars i la Barcelona dels anys cinquanta, entre la vida a muntanya i la incipient modernitat barcelonina. 

L'autora ens fa pujar a l’alta muntanya per mostrar-nos amb una prosa rica i atractiva i amb un estil planer i molt eficaç tot el que pot renéixer després dels hiverns. El temps que marca el cel, el bestiar i els conreus, s’aniran barrejant amb el temps dels canvis politics i socials. 

En aquest Alt Pallars de començaments del segle XX els canvis polítics arriben d'una manera, diguem-ne,  esmorteïda però esquitxen fins impactar de forma fulminant i dolorosa les vides del seus habitants, i en concret les de la família Rovira. Perquè per molt aïllat que un es cregui i per molt o poc que es pensi que allà dalt només interessa el dia a dia inamovible i rutinari de pagès, a vegades, cal prendre partit, tant polític com personal, i cal lluitar pel que un creu, encara que això suposi allunyar-te dels teus. És temps de revoltes, de nous pensaments, de llibertats però també de repressió, de maquis, d’exiliats, de guerra, de dolor i, per sobre de tot, és temps per pensar amb el què significa la família. I, dins la família hi ha tant amor com rancúnia, tant felicitat com dolor, tant temps per la festa com per la feina, temps per ser-hi, sempre, fins i tot en la distància. 

En aquest marc geogràfic i històric que va des de la dictadura de Primo de Rivera passant per la guerra civil i la postguerra, la Rosa Nebot ens mostrarà a través dels Rovira, un calidoscopi humà de gent humil i lluitadora que és capaç de tirar endavant malgrat els entrebancs que la vida els hi posa al davant perquè saben, que després de l’hivern, tot, o gairebé tot, torna a començar i revifar. Així, de la mateixa manera que després del fred i l’aïllament de l’hivern, arriba la primavera plena de verd i llum, després dels hiverns interiors plens de desgràcies i ensorraments emocionals ha d’arribar, necessariament, el bon temps en forma d’alegria i la felicitat.

Després de l’hivern és una novel·la de bell regust clàssic que, amb un ritme pausat, ens acosta tant al detall de l’escenari com a les interioritats dels personatges. Es tracte d’una novel·la de plàcida lectura, d’aquelles on et resulta fàcil compartir espai i confidències amb la gent de Can Rovira. Constitueix un relat realista que segueix el passat recent de la nostra història, on les vides de tots els seus protagonistes han estat estroncades pels recels, la guerra, o pels propis esdeveniments. Uns personatges carregats de lluites internes que miren de sortir-ne com millor poden, ja sigui per lleialtat, per amor o per dignitat, en un paratge a voltes inhòspit però sempre magnífic, encisador i bell. I, en la història de la família Rovira se’ns aniran perfilant els canvis socials de l’època, també dins el món rural, on les noves generacions necessitaran cercar lluny de les muntanyes el seu propi camí, sense que això suposi deixar-les de tenir sempre presents.

Què atrapa?

Cadascun del personatges i cascuna de les seves històries. El paisatge, sempre imponent, presidit per les altes muntanyes, la neu, el bosc, el fred i el caliu de la llar i la seva gent.

Què m’ha quedat?

• El plaer d’una bona lectura.
• Compartir, des de la distància, les històries tant diferent de les tres germanes per veure-hi tot el què tenen en comú.
• Una novel·la, a voltes dura, molt humana, teixida per molts petits fils que la converteixen en un esplèndid relat.

Tastets

Cabaler

CABALER m.
|| 1. ant. Negociant. Los mercaders fan cabalers que trameten guanyar per lo mon, e vam que aquells cabalers donen lo ters o'l quart de tot so que guanyen, Llull Cont. 116.
|| 2. Fill que no és hereu (Cerdanya, Vall d'Àneu, Conca de Tremp, Solsona, Lleida, Pla d'Urgell, Penedès, Vendrell, Valls);

“-Que tal vegada eres un cabaler tu’ Els pares em van cercar un bon hereu! Nosaltres no ens n’hem d’ocupat prou, de les nostres tres filles...1 (pàg.50)

Rebre carades

CARADA f.
|| 1. Reprensió o paraules aspres que es dirigeixen a la cara de qualcú (or., occ.); (Tremp, Barcelona., Camp de Tarragona.)

“-potser no, però la vida d’un jornaler és molt dura i si, a sobre, rep carades...” (pàg.55)

Pòndol

PONDO o PÒNDOL m.
Pes, càrrega (en sentit immaterial); govern i administració d'una casa, d'una hisenda, d'una corporació, etc.

“De mica  en mica ha tornat a portar el pòndol de la casa i fins i tot treu el geni i escridassa quan troba que la feina no es fa prou bé. (pàg. 159)

Rosa Nebot i Carrió (Barcelona, 1934)

Prové de l’àmbit docent. Ha treballat durant més de trenta anys com a professora de català per a adults. S’hi va iniciar acabada la dictadura amb el  reciclatge de mestres i professors d’institut per tal de capacitar-los per a exercir l'ensenyament en català i posar en marxa la immersió lingüística. També ha col·laborat amb el Consorci per a la Normalització Lingüística i ha participat, com a coautora, en l’elaboració de manuals d’aprenentatge de la llengua.

La seva vocació literària ha excel·lit en la narració curta i la novel·la. Després de rebre el reconeixement en diversos certàmens, Columna Edicions li va editar, el 2008,  Fang i llimones, una obra ambientada bàsicament en ambients urbans.

Aturada

Fa dies que hi dono voltes però al final avui m’he decidit. 

Aturo el blog durant un temps. El temps que necessito per carregar piles, llegir amb ganes,  fer les ressenyes d’una manera plaent i pensar de quina manera continuar quan em decideixi fer-ho.

Tinc uns quants llibres llegits i no ressenyats, així que aniré preparant ressenyes, llegint bons llibres i seguint els blogs a un ritme més pausat.

Gràcies,

Carme

Bandera negra

Amb quatre mots: setge de Cardona, Guerra Successió  (Un trosset de la nostre història).

Recomanada per: l’Editorial Gregal m’ha enviat el llibre, gràcies.

El llibre: Bandera negra, 2014 Editorial Gregal. pàg. 300

“Som a la tardor de 1711, en plena Guerra de Successió per la corona espanyola. L’exèrcit borbònic avança imparable per la Catalunya austriacista per arribar abans de l’hivern a les portes de Barcelona. A Cardona, però, hi  troba un castell amb poc més d’un miler d’homes disposats a defensar-lo fins al final.”

La novel·la, basada en el setge de Cardona de 1711, ens narra no només un trosset de la nostra història, sinó també, un trosset de la vida dels seus habitants, centrant-la principalment en dues famílies, els Llobet i els Fàbrega. El llibre, que novel·la aquest dur episodi, inclou elements com una creu que s’ha de recuperar i tornar-la al poble o un mapa que ha de permetre l’entrada al castell per fer caure el setge, elements que donen una certa dosi d’intriga i que li serveixen a l’autor per lligar la trama.

Escrita en forma de dietari, el primer capítol comença l’abril de 1711 fins el darrer 18 de gener de 1712, assistirem, capítol a capítol, al desenllaç del setge en tres localitzacions molt concretes: dins el castell, dins la taverna dels Fàbrega a Cardona i pels afores de la ciutat seguint el recorregut d’en Llobet. D’aquesta manera en cada capítol l’autor ens inclou trossets dels tres escenaris que ens permeten en tot moment veure la història en el seu conjunt. Sentiments com amor, odi, venjança, gelosia, honor, malicia i tenen cabuda, sentiments, tots ells, que canvien el destí de les persones i també el de la història.

I per damunt,de tot, una bandera negra com a símbol de resistència ”Aquesta és la bandera que els dirà i els repetirà, de dia i de nit, que viurem lliures o morirem!”. Perquè la gent de Cardona, com qualsevol altre que se sent ultratjada, ha de trobar quelcom comú que li doni força i l’ajudi a no defallir i, en aquest cas, què millor que una bandera onejant al capdamunt del castell.

Jordi Santasusagna, ha volgut mostrar-nos, també, l’altre cara del setge, la de la gent del poble. Una població que lluita per no ser aixafada però que veu com, sigui qui sigui el vencedor, ho acabarà perdent tot; la casa, les pertinences i fins i tot la vida, sense poder-ne fer pràcticament res. La novel·la combina personatges de ficció amb personatges reals com Manuel Desvalls o el coronel Pere Montaner. I com ens diu l'autor hi podem descobrir com “hi ha borbònics que no són tan dolents com els pinten i austriacistes que no són tan herois com ens sembla". Sense la força narrativa de Victus, Bandera negra, s’obre pas entre els llibres que ens parlen de la guerra de Successió i resulta, també, una bona oportunitat per conèixer aquest trosset del nostre passat.

 

Tastets

En aquesta ocasió els tastes ens porten a un article de Nació digital on es parla de la novel·la.

Cardona (1711-1714)

"Cardona es va buidar durant el setge. "És un èxode de refugiats, de les 2.500 persones que hi vivien no va quedar absolutament ningú. Les cases van ser saquejades per un exèrcit de 12.000 soldats borbònics", La victòria catalana a Cardona va allargar la guerra tres anys més, fins el setembre de 1714. El 18 de setembre de 1714, una setmana més tard que Barcelona, i quan tot el país ja estava controlat per l'exèrcit borbònic, el castell de Cardona va capitular a mans de Felip V i es va posar el punt final a la Guerra de Successió."

Bandera Negra

"És la bandera que s'hissa per informar l'enemic que no esperi rebre quarter; és a dir, que no hi haurà clemència, que es lluitarà fins a la mort. De fet, Santasusagna explica que de Cardona surt la famosa proclama 'viurem lliures o morirem' amb la bandera negra hissada per Manuel Desvalls, el governador del castell. "

Jordi Santasusagna i Davins (Cardona, 1967)

Lligat al món del teatre, és autor d'una dotzena d'obres teatrals. Debutà com a novel·lista l'any 2010 amb "Infern d'alabastre", un thriller ambientat, també a Cardona.

La vida al davant

Amb quatre mots: realista, dura, bella, tendre  (“Un cant a favor de la solidaritat entre els oblidats.”)

Recomanada per:  llibre que m’arriba per sorpresa, me l’ha deixat la Montse tot just l’acabava de descobrir a la xarxa.

El llibre

Títol original: La vie devant soi, 1975

Títol Traducció: La vida al davant,  2004 i revisat el 2014 Angle Editorial. Traducció Jordi Martín Lloret, pàg. 223
Premis: Premi Goncourt l'any 1975. 

“La vida al davant és la tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de la senyora Rosa, una vella exprostituta jueva, supervivent d'Auschwitz, que acull fills esgarriats en un suburbi de París. Romain Gary ens descriu un sòrdid mosaic humà -jueus i àrabs, africans, transvestits i prostitutes dels barris baixos- on Momo fa el seu aprenentatge vital.“

Arribo a la novel·la una mica per casualitat, tot just la descobreixo a la xarxa que m’arriba a les mans, sense haver-ne tingut temps ni de descobrir-ne res de la trama i encara menys alguna cosa dels seu autor. Començo el llibre i ja no el puc deixar. I altra cop la xarxa, d’un enllaç me’n vaig a un altre fins arribar a un article de la revista Núvol, on en Jordi Martín, el seu traductor, ens explica el llibre i detalls interessantíssims de la traducció, veure aquí. Uf, gràcies a l’article ara puc entendre alguns mots que em trontollaven al cap, em poso en antecedents. Us ho deixo tot en els Tastets.

El protagonista és en Momo, aquest noiet d’edat indefinida que sembla voltar els 14 anys, una veu que vibra per la innocència amb la que es mira el món,  pel raonament de les seves respostes i pensaments i per la maduresa d’algunes de les reves reaccions. Un narrador que ens emociona perquè ens parla des de dins, des de la sinceritat més absoluta i alhora més tendre i dura. Un prisma singular de qui mira des d'ulls adolescent però que sap, a la seva manera, fer una denuncia indirecta però incisiva de temes complicats com el racisme, la pobresa, la marginació, l’avortament o l’eutanàsia i sempre amb aquest punt d’ingenuïtat i alegria que li dóna la seva edat. 

Un llibre escrit fa molt de temps però completament actual. És el retrat de la gent de segona, de la gent oblidada dels suburbis, gent que viu i sobreviu gràcies a la solidaritat i l’amistat dels seus iguals, persones vingudes d’arreu que comparteixen històries tristes i dures i que suren i surten al davant gràcies a la companyia del veïns, gràcies, a gent com ells. Tota una lliçó.

I, davant d’aquest vida miserable, a en Momo, li queda, com li repeteix la senyora Rosa, una vida al davant, i ell, veient tot el que viu ara i tot el que han viscut els seus companys de pis i d’escala, es planteja si per això li cal tenir tota una vida al davant. Una història sòrdida però entranyable, d’aquelles que t’arriba a l’ànima, uns personatges únics que saben que viuen al cul del món, que són els oblidats, el marginats, persones molt humanes i solidaries que valoren l’amistat i que saben esquitxar d’alegria i d’amor els pitjors moments dels altres per omplir-los d’esperances. Una novel·la escrita des de la sensibilitat i la tendresa, vitalista, dura que s'omple de tocs d'humor per fer-la més suau però que en ocasions la fan encara més pertorbadora i incisiva.

“La vida al davant té diversos nivells de lectura, des del més lúdic, de mer entreteniment, fins al més complex, sociològic i, fins i tot, psicològic.” Una història que no us podeu perdre.

Tastets

En aquesta ocasió, us deixo en forma de tastets trossets de l’article d’en Jordi Martín que espero que us serveixin per tenir una idea més acurada del llibre. Una història que no podeu deixar escapar.

>Reeditar que vol dir autocorrecció de la traducció.

En fa una primera traducció al 2004 i aprofitant la reedició per commemorar el centenari de l’autor en fa una acuradíssima revisió.

“En la primera edició de La vida al davant, hi vaig escriure «guanyar-se la vida», amb aquella voluntat que tenim a vegades els traductors de fer el text més comprensible al lector. Però sovint cal distància per adonar-se que aquella paraula o aquella expressió de la llengua original també és o queda estranya, tant com en la nostra. Així, doncs, en el text de la reedició, les prostitutes «es defensen».”

>Romain Gary (Émile Ajar) i el premi Goncourt.

Quan em va arribar el llibre em va sorprendre el doble nom de l’autor a la portada, en desconeixia la història. Aquí la teniu.

“Amb aquesta novel·la, Gary va passar a la història per ser l’únic autor francès que ha guanyat el premi Goncourt dues vegades —la primera, amb Les racines du ciel (1956). Com se les va empescar per aconseguir-ho, tenint en compte que el Goncourt no es pot concedir mai dues vegades a un mateix escriptor?: per la via del pseudònim. Romain Gary volia desafiar la crítica literària francesa, que ja el considerava un escriptor consagrat i estancat sense gaire res més a dir, i demostrar que encara podia sorprendre.”

>El llenguatge, per no oblidar qui explica la història.

“El personatge narrador utilitza un llenguatge literari, esquitxat de tant en tant per incorreccions lèxiques i gramaticals volgudes, per tal que el lector no oblidi que qui explica la història és un nen que vol imitar els grans que parlen bé i que aspira a escriure una novel·la com Els miserables, de Victor Hugo. Així, per exemple, en Momo diu «proxineta» en comptes de «proxeneta», i «amnistia» en lloc d’«amnèsia»; confon avortament i eutanàsia i, de tant en tant, deixa anar sentències com ara: «Les putes són una filosofia de vida.»”

>El cinema.

El 1977 Moshé Mizrahi va portar al cinema la novel·la. Simone Signoret es va endur el César a la millor interpretació femenina, i el film va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.”

Romain Gary (Vilna –Lituania 1914 –paris, 1980)

Nascut a Lituània, sota domini rus, el 1914, fuig a França amb la seva mare. Estudia dret. Lluita a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit aliat Treballa per al servei diplomàtic francès i viu a Europa i Amèrica. És un dels escriptors francesos més prolífics i controvertits, amb més de trenta obres, algunes signades amb el pseudònim Émile Ajar -com La vie devant soi (1975), que rep el premi Goncourt, enmig d'una polèmica sobre la identitat del seu autor. També escriu L'Éducation européene (1945), Les raines du ciel (Premi Goncourt, 1956), el recull Gloire à nos illustres pionneirs  (1962), Lady L (1963), Pseudo (1976) i L'angoisse du roi Salomon (1979).

L'altra

Amb quatre mots: actual, moderna, àgil, dura (En la vida, com en les persones, quan l’energia manifesta contraresta l’altra -la fosca- s’assoleix l’equilibri).

Recomanada per: llegir a la Marta Rojals era un dels meu objectius d’aquest any. Montse, novament, gràcies per passar-me el llibre.

El llibre: L’altra 2014 RBA La Magrana. pàg. 332

“Amb el teló de fons de l’actualitat més omnipresent i fent gala de l’estil fresc i personal, el sentit de l’observació afinat i la bona orella per al diàleg que ja van captivar a Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals desplega present i passat com un mecanisme exacte al voltant d’una protagonista plena d’arestes i ofereix una novel·la extraordinària sobre secrets, relacions i la necessitat d’oblidar.”

No he llegit Primavera, estiu etcètera, així doncs, m’estalvio tot tipus de comparació entre les dues novel·les de l’autora, Sé, però, que qui n’ha llegit la primera, repeteix. Què té la Marta Rojals per seduir tant a un determinat tipus de lectors?, això és el que em preguntava abans i això és que he acabat descobrint ara: actualitat, frescor, simpatia i empatia. Amb un estil fresc, desenfadat i treballat que et fa llegir el llibre amb ganes.

El lector no tarda en endinsar-se en el llibre, en part, gràcies a aquesta estructura viva i àgil on els canvis entre el present i el passat fragmenta el relat al mateix temps que lliga i confecciona la història. I així, a poc a poc però mantenint el ritme del dia a dia del relat anem captant els petits tastets del passat que serveixen per adonar-nos d’on venen alguns dels alts i baixos emocionals dels seus protagonistes, que a voltes poder resultar puerils, irracionals o simplement salvavides. I al final, la Marta Rojals es guarda el millor gir, el que et permet veure la història sota un nou prisma, el que pet permet veure el dur joc d'equilibris de la seva protagonista. 

 “Cada secret que es manté ha de tenir un contrasecret que el neutralitzi, i quan no és així, ve l’explosió, les víctimes, el dolor. Hi ha d’haver-hi un misteri que mantingui aquest equilibri, perquè tanta energia en tensió, alliberada de cop, podria acabar amb el món en dos dies.”

Per això cada Anna, Annona, Nona ha de tenir una altra Anna, Nannona, Nona i el manteniment d’aquest equilibri pot arribar a ser tan esgotador i angoixant com alliberador, només cal tenir clar on ets en cada moment, si pots. I la no comunicació que es vesteix en forma d’engany, mentida o silencis és el que ajuda a crear aquesta doble imatge de cadascun; l’Anna, el Manel o la Cati amaguen coses, coses que els serveix per equilibrar el seu jo i l’altra. Secrets i contrasecrets que en definitiva tots tenim.

La novel·la ens parla d’una parella de prop de quaranta anys, l’Anna i en Manel, dos personatges molt diferents que fan de les seves diferències el puntals per seguir endavant. Ambientada en la Barcelona més actual on la precarietat laboral, els acomiadaments, els lloguers i les perspectives de futur, trontollen al ritme que trontolla les seves vides. I on les xarxes socials, la maternitat o la infidelitat suposen punts d'arribada o d’encontre. I la supervivència consisteix precisament en els equilibris: de parella, laborals, socials i sobretot personals, on el passat no hi acaba de fer net. I on partir de zero “la necessitat d’oblidar” és una de les millors opcions.

Segurament, un altra dels aspectes que fan que la novel·la funcioni tan bé és la utilització, sense cap tipus de complex, d’un llenguatge oral ple de castellanismes i fases fetes de rabiosa actualitat, on els diàlegs funcionen -són realment directes, curts, frescos i divertits-, perquè els personatges parlen de la mateixa manera que ho fem en incomptables ocasions. Fa temps, referint-me a un altre llibre, parlava d’aquest tema i no m’acabava de convèncer, prou malament que parlem en general, només falta que els llibres també ho facin. Sincerament, en certa manera em dol, però ens agradi o no forma part de la nostra realitat.

L’Altra, malgrat aquesta aparença, digem-ne, alegre, desenfadada, moderna i amb sentit de l'humor, és en molts aspectes un llibre dur, perquè a la duresa emocional en la que viu l’Anna cal afegir-li la duresa del moment actual; precarietat i inseguretat laboral i economia de supervivència, on un planter de joves qualificats es queda sense perspectives de futur. Tot plegat la trista realitat del moment. Un llibre de lectura engrescadora i atractiva que m’ha servit per descobrir a la tan aclamada Marta Rojals. Ara em caldrà llegir l'altra, Primavera, estiu, etcètera...

“L’Anna aspira a una futura vida sense riscos, a ser pilot d’un simulador de vol” (pàg.36)

“Vèncer la ràbia, de vegades, només és un exercici de memòria. És recordar el Nel recitant-li La vaca cega amb dues Oreo als ulls.” -per exemple- (pàg. 128)

 

Tastets

>Recollint insults.

Fa tot just quatre dies llegia un excel·lent article a Núvol d’en Pau Vidal, Pau Vidal contra l'insuls insult. i em va fer pensar en la forma que tenim, en general, d’insultar. Mentre llegia l’article repassava els insults que apareixen a L’altra, de fet, només he recollit els que es diuen constantment els germans, el Manel i la Laura que tenen el seu origen en la manera de parlar del poble: coliflor, capsigrany, cap de suro, carallot, peix bullit, cap d’olla, pòtol, figaflor, borinot... Insults, tots ells, dits sense intenció d'insultar. Realment bonics.

Afegeixo aquest altre article que acabo de veure ara. L'altra i aquesta., també d'en Pau Vidal