El ball

El llibre

Títol original: Le bal, 1929

Títol Traducció: El ball, 1987 Columna Edicions S.A. Traduïda Lluís Comes i Arderiu, pàg. 71

“Els Kampf, uns nous rics parisencs que deuen el seu canvi d’estatus social a un cop de sort a la borsa, intenten introduir-se al món reservat als potentats amb pedigree. Antonoinette, la filla dels Krampf que acaba de fer 14 anys, somia amb l’amor, els homes...  i assistir al Ball que els seus pares pensen celebrar per presentar-se en societat.”

Aquesta és la tercera novel·la que llegeixo de l’autora, i com en les altres ocasions, la brillant prosa, la fredor, la sensació d’angoixa que s’hi respira i la tensa relació entre mare i filla fan d’aquesta curtíssima novel·la una petita joia.  En ella hi conflueixen els temes de l’autora : els jueus, la societat burgesa, les relacions familiars –especialment entre mare i filla- i un escenari on la guerra i és sempre present.  En les seves novel·les, la recerca, sempre dura i en ocasions cruel, de l’encaix de la protagonista femenina dins la societat és una constant, i aquí, la jove protagonista descobrirà com amb una sola acció pot desencadenar, sense ser-ne del tot conscient, el seu futur.

Aquí, un ball organitzat per la família Kampf per intentar entrar en el cercle de l’alta societat serà el detonant i l’escenari de la trama. Antoinette hi vol assistir. Els seus 14 anys poden ser un bon moment per presentar-se en societat com a noia/dona i deixar enrere el món infantil. La il·lusió i la visió que en fa del tan esperat esdeveniment es veu, altra cop, estroncat per la negativa de la mare. Aquesta, duta segurament pel recel i la gelosia de veure’s destronada com a dona, nega a la filla la seva presentació en societat. Així doncs, en aquest enrarit ambient, el ball es converteix en l’acte social més desolador i dur de la família Krampf, més fins i tot que viure en la pobresa. Serà la baixada a l’infern més humiliant per la mare i per tant, el triomf de la filla, que veu com una sola acció, no enviar les invitacions, la fa ascendir al nivell de la mare, fins  superar-la. 

 La va abraçar. Com que va estrènyer contra les perles aquella careta

-Ets una bona nois, Antoinette...

Va ser l’instant, el llampec inabastable, quan <al camí de la vida>, es van creuar; l’una emprendria la ruta ascendent, i l’altra s’aniria enfonsant a la foscor. Però elles no ho sabien.

Mentrestant Antoninette va repetir suaument:

-Pobra mamà...

Què atrapa?

En les escasses 71 pàgines del llibre, l’autora ens mostra tot el seu talent narratiu i descriptiu en un el relat que creix en una doble i potent tensió, la relació mare-filla que sabem que ha d’esclatar (sense saber-ne com) i l’imminent arribada de la temuda hora del ball. Aquesta espera, que és ràpida per la brevetat del relat, va acompanyada dels inputs constants de tot el que el lector va coneixent i de tot el que sabem que la mare desconeix, fins que -recordant una altra de les seves novel·les-, el gos es converteixen en llop.

Què m’ha quedat?

• El plaer d’una curta, dura i magnífica lectura.
• Una novel·la que segurament guanya en la seva brevetat on s'hi compacte la personalitat dels personatges amb la subtilesa i eficàcia de la trama. Sense dubte una lectura que m’anima a continuar descobrint aquesta singular i brillant escriptora.

Què més he llegit de l’autora?

Els gossos i els llops

Vi de solitud