dijous, 26 de setembre del 2013

Perdida

Amb quatre mots: thriller psicològic, absorbent i àgil (Quan un matrimoni es trenca, cal intentar salvar-lo i convertir la vida en una malsana bogeria?, igual la bogeria ja bé d'abans. Una novel·la que enganxa)

Recomanada per: Vaig apuntar aquest llibre després de llegir-ne la ressenya de la Pilar a Con un libro en la mano.

El llibre
Títol original: Gone Girl, 2012
Títol Traducció: Perdida, 2013, Random House Mondadori, S.A. Traducció Óscar Palmer, pàg.  559

“Amy y Nick es disposen a celebra el seu cinquè aniversari de casament a North Carthage, a la riba del riu Mississippi, però aquell mateix matí l’Amy desapareix misteriosament sense deixar cap rastre. A mesura que avança la investigació policial les sospites van recaient sobre el marit, en Nick, per molt que ell es declari innocent. El seu comportament sembla distant, fred i evasiu però això el converteix en un assassí?”


Fent la broma fàcil diria que Perdida és un llibre d’aquells en els que quan comences a llegir-lo et sents perduda en el sentit més positiu de la paraula, no el pot deixar. La tensió en la manera d’explicar, els girs que et capgiren la història o les coses que queden i no queden del tot clares, crea en el lector la necessitat de seguir llegint, de seguir avançant, malgrat la sensació d’angoixa i d’incertesa pel què pot passar. Una novel·la absorbent i intensa que enganxa i que es llegeix força bé.

El llibre està dividit en tres parts, els títols dels quals semblaria indicar que el punt de vista és el del noi, en aquest cas el del marit. Chico pierde chica, Chico conoce chica i finalment Chico recupera chica (o viceversa), però semblen més els títols d’un llibre d’auto ajuda de psicologia barata, els que tant coneix la seva protagonista. Es tracte, però, d’una narració a dues veus, en Nick el marit que li recau el paper de principal sospitós, i l’Amy, la dona, desapareguda el dia del cinquè aniversari de casament. La veu s’anirà intercalant a mesura que llegim, per anar descobrint què és el què ha passat, què és el què intueix cadascú i finalment què és el que pretenen o fins on volen arribar. La investigació segueix un joc que el matrimoni comparteix des de sempre i que ara, atrapa al marit, ja que el condueixen inexorablement a ser-ne el principal sospitós. Mentre, apareix el diari de l’Amy i és a traves de la seva lectura que anirem descobrint tot el que l’Amy meticulosament ens explica. Es tracte d'una dona intel·ligent amb una ment molt calculadora, previsora i freda, fruit, segurament, del passat que arrossega.

Perdida és un intens thriller psicològic, "una sòrdida historia d’amor portada al límit de la bogeria" i on el lector arriba a veure i pensar fins on es pot arribar per amor, si tot si val per salvar un matrimoni, si tot és lícit i sobretot quins són els límits on cal arribar per mantenir-lo. ¿Això és amor?, quan s'ha passat els límits ja cal parlar d'una altra cosa. La novel·la segueix un ritme trepidant i àgil, amb sorpreses que ho capgiren tot i que són part de la gràcia de la narració. Mentre anem llegint anirem descobrint, en paral·lel, com encaren els dos protagonistes la situació.

Cal preguntar-se, però, quins són els motius que condueixen a dues persones a arribar fins on arriben els protagonistes. Per això l’autora ens parla d’uns antecedents, prou importants, capaços, com a mínim, de motivar una part del seu malaltís comportament: la pèrdua de feina, la tensió, el desamor, la rutina, el desengany o la infidelitat, per posar només uns exemples. Fins i tot els diferents models paterns de la parella poden derivar en reaccions o conductes com les que ens descriu l’autora; la sobreprotecció en el cas d’ella i masclisme i divorci en el cas d’ell. Sort que aquí tot és ficció, encara que malauradament, a vegades, no sembla tant allunyat de la realitat.

Cal destacar la construcció d’uns personatges força potents, tant en el cas dels dos protagonistes com en la majoria de personatges que els acompanyen. I una societat que sembla viure dedicada a la galeria, a les aparences més falses i banals o al capricis més buits. Una societat que en certa manera contribueix a fer grans els problemes dels altres només per satisfer la seva vanitat. Una societat capaç de tapar i destapar les accions segons les necessitat particulars i no per criteris ètics o morals.

Sens dubte, una lectura molt entretinguda, ben portada i que et manté enganxada fins el final. I un final que es manté com en espera, malgrat la tensió que es segueix respirant. Com he llegit en alguna ressenya qui sap si esperant una segona entrega.


Gillian Flynn (Kansas, 1971)

Màster en periodisme va treballar durant deu anys Entertainment Weekly on feia crítica de cinema. Va debutar com a escriptora l’any 2006 amb Heridas abiertas amb la qual va obtenir el premi Fleming Steel Dagger 2007. Perdida és la seva tercera novel·la i es durà al cinema.






dilluns, 16 de setembre del 2013

El viatge. Dietari 1986-1990

Amb quatre mots: llibres, pensaments, alegries, decepcions i viatges (“Certs escriptors trien com camp de creació la seva pròpia vida i la converteixen en tema interessant i bell per als altres" diu en Philippe Lejeune. Això és el que ha fet en l'Olga en aquest llibre).

Recomanada per: els llibres havien de ser destruïts per l’editorial. Finalment l’Olga en va salvar uns quants i me’n va enviar un. Gràcies Olga.

El llibre: El viatge Dietari 1986-1990 Editorial Comte d’Aure, pàg. 177

”És l’experiència de diversos viatges que responen a moments personals intensos, en l’incert viatge que és la vida mateixa. I, sobretot, la gran aventura que és la creació literària, amb els seus clarobscurs, les glòries i les ombres.”

Quan em va arribar el llibre el vaig fullejar de seguida però vaig tardar una mica en llegir-lo, massa suposo. Creia que per la seva estructura l’hauria de llegir a poc a poc, que no es podria llegir seguit com quan llegeixes una novel·la. Però quan t’hi poses en passes via ja que es força agradable de seguir i manté, com no podria ser d’una altra manera, la qualitat i l’estil de l’escriptora. En ell hi trobem trossets importants de la seva vida, tan de seva trajectòria professional i més social com de la més personal, això si, ambdues van del bracet i en molts aspectes no n’hi ha una sense l’altre. 

Així doncs, em capbusso en la lectura d’una manera agradable i distesa, aprenent detalls personals i professionals que desconeixia, i tot, amb el segell personal de l’Olga escriptora; una descripció senzilla i eficaç o una reflexió pausada, on hi tenen cabuda tant les decepcions, l’enuig i la temença com les alegries i les satisfaccions. Un dietari on és igual d'important o suggeridor el que ens descriu en quatre ratlles com el dia en que l'escriptura s'allarga una mica més. I el caràcter de l’Olga t’invita a fer aquest viatge, a descobrir, conèixer i comprendre una miqueta més qui és l’Olga Xirinacs, però també et mostra algunes intimitats -no les personals- sinó les del món social i cultural que va viure durant aquells anys. “Volgudament sobri, expressament profund, contemplatiu i crític.” Que confirmen l’Olga Xirinacs com una intel·lectual en el sentit més ampli de la paraula.

Farem, a través d’aquest dietari, els viatges que ha fet l’Olga durant aquest anys: el de la malaltia a França, el del plaer amb el Queen Elizabeth cap a Nova York, el de la feina recorrent Catalunya com a “Escriptora del mes”, però també el viatge a Venècia, Madrid, Mont-ral... I tots li han aportat experiències enriquidores malgrat la presència sempre constant d’un tel ombrívol en forma de decepció i resignació que sembla acompanyar-la fins i tot en els moments més feliços. Però el caràcter lluitador i vital no li impedeix, crec, gaudir dels plaers de cada dia, de les lectures, de les estones d’escriptura, de les converses amb els amics, de la família i gaudir, també, del paisatge, el temps i sobretot  de les flors.

“Setembre és un mes de poemes llargs. Les iuques en flor destaquen sobre el paisatge aeri i marítim. Visc i espero” (1 de setembre 1986).

“Acabo la traducció al castellà de “El meu cap una llosa” Pere Gimferrer n’escriu el pròleg. ( 28 d’abril 1987)

“Faig anys. M’atrapen, com diu Simone de Beauvoir en la lúcida i terrible reflexió a les pàgines finals de “La força de les coses”. (11 de maig 1987)

“Entrada d’estiu a Mont-ral. Sovint encapçalo els meus escrits amb referències al temps, que reconec que em condicionen. (21 de juny 1987).

“Prudenci Bertran, càustic, fa notar que els escriptors haurien de viatjar en “tercera” per fer un bon aprenentatge. (...) Ara ningú sap que és tercera, però déu n’hi do el material que es pot obtenir d’un rodalies”. (22 d’abril  1988)

“A vegades penso que escric per retornar a algú les belleses fugaces i gratuïtes, les que enforteixen la salut i la intel·ligència. Puc dir: jo les he trobades...” (2 d’agost 1988)

 

1986. Batejant Zona marítima amb el capità del Queen Elizabeth 2.

  
1990, Els viatges de l’escriptora del mes. Dietari dins del dietari.

L’Olga Xirinacs va ser escollida per la Institució de les Lletres Catalanes, Escriptora del mes, això fou l’octubre del 1990. Es va traslladar a viure un mes a Barcelona amb en Vicenç, que sempre l’acompanya. I des de Barcelona va fer un petit i ràpid viatge pel nostre país, per parlar de llibres, literatura, música sense oblidar la seva estimada ciutat, Tarragona. Com diu l’Olga una bona manera per arribar a la gent i fer-se conèixer. I, aquest dietari dins el dietari està farcit, com la resta del llibre, de pensaments, reflexions i també inclou apunts d’altres grans escriptors que llegeix i admira. I durant tot aquest atapaït mes segueix llegint, segueix escrivint, segueix gaudint i patint. El 24 d’octubre de 1990 rep el Premi Sant Joan de novel·la a Sabadell per Enterraments lleugers.

“Van ser trenta-sis conferències, més entrevistes i rodes de premsa, dinars i sopars. Vam ser molt ben rebuts per públics molt distints, majoritàriament per estudiants de batxillerat i F.P., i grups variats de diferents centres socials, casals i biblioteques.”


Ha estat un plaer conèixer una miqueta més a aquesta gran escriptora, gràcies Olga per facilitar-me el llibre i per obrir-me una miqueta més el teu món.

També us pot interessar: Olga Xirinacs Diaz i La inundació



dilluns, 9 de setembre del 2013

Literatura catalana: des d'ahir, des de fa tres-cents anys a avui, després de tres-cents anys.

 

La cadena ve de Bruixes a la cuina ...


Blog-via cap a la independència
Si heu arribat a aquest apunt enllaçats per la cadena de blogs per la independència sigueu benvinguts. Llegiu i seguiu la cadena.

Si heu arribat directament al Quadern de mots, sigueu benvingut com sempre. Aquest cop us convido, també, a llegir i passejar per la cadena de blogs per la independència. 

Volia preparar un post dedicat a la literatura catalana de fa 300 anys. Ahir, fa tres-cents anys, l’actualitat política i social va marcar l’agenda literària d'una manera quasi exclusiva. Avui, passats tres-cents anys, l'agenda literària s'ha àmpliament enormement però en molts aspectes, no només els exclusivament literaris, encara està marcada per l'actualitat política i social. 



D'ahir, de fa tres-cents anys
Recupero trossets del volum 4 de la Història de la literatura catalana d’en M. De Riquer – A. Comas de l’apartat que fa referència a la literatura sobre fets històrics del primer quart del segle XVIII. Ens diuen els autors, “Un esdeveniment com la guerra de Successió, amb tanta càrrega d’heroisme i d’apassionament, havia d’esclatar per força en una abundosa literatura propagandística i patriòtica. Literatura en prosa i en vers, en català i en castellà, a favor de l’Arxiduc o a favor de Felip V.”

Dos petits fragments de versos on la ironia s'encarrega de donar el to. Primer un rodolí valencià, que il·lustrava el graval d’un home despullat:

Carlos Tres i Felip Cinc
M’han deixat ab lo que tinc.

O les dècimes que comencen: 
Quan Carlos Segon morí
Luego entrà Felip Borbó
No per tenir més raó,
Sinó per ser més vesí...

Ja en prosa cal destacar  

El Despertador de Catalunya
Aquests petits llibrets o fulletons són de caire polític i varen ser editats al 1713, cap al final de la guerra de Successió. La seva finalitat era la de mantenir l’ànim dels catalans i explicar tota la doctrina jurídica que sostenia l’actitud dels catalans en prendre la decisió de continuar la lluita, combatre els desànims i la propaganda borbònica. “Tots els escrits venien avalats amb contínues cites i exemples històrics i de la constitució de Catalunya, de la Bíblia i d’autoritzats pensadors i filòsofs.”

"Despertau-vos! despertau-vos, Catalans adormits! Despertau-vos a les vives veus d'aquest zelós Despertador... Puix teniu qui amb clara llum vos ilumina, no sepulteu la vostra honra, les vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat d'una perpètua i deplorable esclavitud. Obriu lus ulls a la llum d'aquest Despertador, abans que es quedin totalment cegus en els fosques tenebres de qui desitja veure-us gemegar en la dura i vergonyosa esclavitud..."




D'avui, després de tres-cents anys
Un munt d'escriptor que aposten per la seva llengua. 
Un munt de bons traductors que ens acosten la literatura del món. 
Un munt d'editors que aposten per la qualitat de la literatura catalana i per la literatura en català. 
Un munt de biblioteques i llibreries amb clubs de lectura engrescadors. 
Un munt de lectors que volen llegir en la seva llengua. 
Un munt de lectors de fora que desconeixen la literatura de casa per falta de traducció i exportació.
Un munt de bons llibres per llegir i gaudir
Un munt de...  

Som un país amb una literatura de qualitat. 
I ho som avui, després dels entrebancs que hem anat trobant al llarg de tres-cents anys.


... la cadena segueix cap a La línia de Wallace


Bona diada!!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...