Que ningú no et salvi la vida

Amb quatre mots: Brillant i rodona. Atrapa i sedueix. (“...una novel·la d’intriga que funciona amb el mecanisme perfecte d’una bomba de rellotgeria.” de la contracoberta)

Recomanada per: N’havia llegit un parell de bones ressenyes, a l’Espolsada i a Un racó per llegir, ambdues  engrescadores que em van posar el llibre a la meva llista de pendents.

El llibre: Que ningú no et salvi la vida 2012. Proa 217 pàgines.

Enzo, sentenciat prematurament per una malaltia, rep del seu millor amic Víctor la petició d'un favor. Víctor de jove havia salvat fortuïtament la vida d'Enzo, i creu que ara pot demanar-li que elimini una dona que li pot arruïnar la vida. S'han de tornar, els favors? Es pot prendre la decisió de matar quan ja no tens res a perdre? Poc abans del desenllaç clínic, Enzo sent la necessitat d'escriure una llarga carta confessant un secret a una persona especial i demanar-li al seu torn un favor pòstum.

Els ingredients que fan que un llibre et sedueixi des de les primeres pàgines poden ser molt variats, aquí, la seducció ve donada per la capacitat d’encuriosir al lector en una trama molt àgil i ben portada que crea una necessitat de devorar el llibre per descobrir quins camins trien els personatges i què els conduirà a prendre una decisió o una altra. Una barreja entre intriga i casualitats en el fil argumental, i la seducció per uns personatges que se’ns presenten propers i que viuen marcats i condicionats per les seves eleccions.

El llibre, que no es pot explicar massa per no destapar el que el lector ha d’anar trobant,  s’alimenta del  fil argumental que ens descriu el propi títol Que ningú no et salvi la vida ja que això pot comportar, i comportarà, condicionar la nostra vida i fins i tot el que pugui passar més enllà d’aquesta. Així, com molt bé diu la Núria Juanico a Unracó per llegir, la novel·la  “...parteix de la mort per construir una novel·la sobre la vida...” i concretament, sobre l’ànima i la conducta de cadascun del personatges i en definitiva de nosaltres.

Les reaccions entre personatges, unes veritats a mitges que els tensen i els posen contínuament sobre les cordes, en aquest haver de decidir entre el que vull fer, què cal fer, el què he de fer o què acabaré fent. Discernir entre què és millor, una sinceritat dura o un silenci  reconfortant. Escollir entre el bé i el mal... o tantes altres coses, per mostrar-nos en quina mesura, els altres o les circumstàncies, ens poden fe fer allò que ells volen, sigui un deute, o no. Sigui lícit, o no. Ens agradi, o no. 

I els personatges entren quan els toca i surten quan ja ens han explicat la seva part del relat. En poques ocasions es relacionen directament, tan sols en les referències fetes que els permeten continuar existint.  I, la pregunta que si tot s’ho val quan algú t’ha salvat la vida o la pregunta que si un cop mort cal demanar perdó, per uns fets que has fet, planen en la narració i en els lectors. En inviten a reflexionar sobre els eterns dilemes de sempre, entre la moral i l’ètica, per submergir-nos al fons de la conducta humana i també, d’una manera més superficial, a les meres eleccions diàries i quotidianes que tots tenim.

Per això, quan en Enzo sap que té els dies comptats, en Víctor, que és qui li ha salvat la vida anys enrere, es veu capacitat per demanar-li que li torni el favor. Ara, és en Enzo qui li ha de salvar la vida al Víctor, li deu, així, abans de morir podrà “... donar un sentit a la teva vida, i rumia-t’ho, quin millor salconduit a l’eternitat que salvar la vida de l’home que un dia et va salvar a tu?  Sembla just, no?” (pàg.64)

I la Berta, la filla que té l’Enzo i que no coneix, però a la qual, li envia una carta, perquè en nom seu, demani perdó pel que va fer just abans de morir. Pot un mort demanar perdó vint anys després d’haver mort?, pot rebre el perdó? És just que una filla que no t’ha conegut mai hagi de demar perdó en nom teu?...  “... no acceptis pagar el que ha fet un altre; cadascú s’ha de fer càrrec del que li pertoca...” (pàg.214)

Una narració molt àgil que no s’entreté en decoracions ni detalls, ens explica el que realment necessitem saber de la història al mateix temps que ens planteja preguntes d’aquelles, que hom anomenaria existencials, sobre la vida, la mort, sobre el perdó, el destí, la predeterminació, el bé, el mal, l’existència, la moral... que tots ens hem preguntat alguna vegada. I aquí, ens apareixen en dilemes que podrien ser-nos, en algun cas, fins i tot reals. Entenen com a reals les constants decisions que s’han de prendre en la vida; la tria de camins, l’elecció de respostes... i sobretot, els dubtes de si el què hem triat és la millor opció.

És el primer llibre que llegeixo de la Flavia Company i ara, després de llegir-lo, m’he quedat amb les ganes de descobrir “L’illa de l’última veritat” que, sense saber si em sorprendrà tant com ho ha fet aquest, ja el tinc apuntat com a pendent. 

El llibre el podeu trobar en castellà “Que nadie te salve la vida” a Lumen.

“La mort és la forma més perfecta de l’oblit, no et sembla?” (pàg.65)

“Potser la mort és la traducció de la vida. Potser és el mateix amb un altre llenguatge. Potser és la resolució d’un jeroglífic.” Pàg. 50

“Canviaries alguna cosa de la teva vida?, pregunta la Rosa. Del que ja he viscut, vols dir? La Rosa fa que si amb el cap. El problema és que si canvies una sola cosa, moltes de les que no canivaries desapareixen també; la vida no és una suma, és una equació.” (pàg.111)

“Una de les millors maneres de coneixe’s és obtenir via lliure per fer el que diem que faríem si tinguéssim via lliure per fer-ho.” (pàg. 117) 

Flavia Company (Buenos Aires, 1963)

Escriptora, periodista, traductora, crítica literària i gestora cultural.. Viu a Barcelona des del 1973. És llicenciada en Filologia Hispanica i professora de l’escola d’Escriptura de l’Arteneu barcelonès i professora de Creació Narrativa a la Pompeu Fabra.

Poseu visitar el seu blog aquí.