84, Charing Cross Road

Amb quatre mots: un clàssic, epistolar, encantador, també divertit (recull de la correspondència entre l’autora americana i la llibreria Marks & Co de Londres durant vint anys 1949-1969)

Recomanada per:  en dos anys i mig que fa que tinc el blog és, possiblement, un dels llibres que més he vist, ja sigui en una ressenya o en una recomanació. Fins avui no l’he llegit i no he descobert tot el conté.

El llibre

Títol original: 84, Charing Cross Road, 1970

Títol Traducció: 84, Charing Cross Road, 2002 Editorial Anagrama, pàg. 126. Traducció Javier Calzada.

“Un dia d’octubre de 1949, Helene Hanff, una jove i desconeguda escriptora, envia una carta des de Nova York a Mark & Co, la llibreria que hi ha a 84 de Charing Cross Road de Londres. Apassionada, maniàtica, extravagant i moltes vegades sense diners, la senyoreta Hanff reclama al llibreter Frank Doel llibres, la majoria de segona mà, perquè aquest li envií. Vint anys més tard encara continuen cartejant-se i la familiaritat de les cartes es converteix en una intimitat que podria semblar amorosa. Aquesta correspondència excèntrica i plena d’encant es una petita joia que evoca, amb infinita delicadesa el lloc que ocupen en la nostra els llibres... i les llibreries.”

M’ho he passat molt bé llegint el llibre. L’he llegit d’una tirada i, encara que és curtet, el seu contingut, que podria ser repetitiu i escrit en forma de llista de compres, és del tot agradable i de seguida es fa entranyable. Els personatges que hi apareixen, ja sigui la Helen, en Frank o els diferents interlocutors de l’autora tenen una manera molt especial i sincera d’explicar-se, o millor dit, de respondre les atencions i la correspondència que els hi arriba des de  l’altre cantó de l’Atlàntic.

No crec desvetllar cap secret a questes alçades si dic que la clau del llibre, al meu parer, queda desvetllada quan arribem al final, en el Post Scriptum,  en el qual se’ns explica que el llibre està format per la correspondència real que varen mantenir durant 20 anys Helen Hanff i els diferents membres de la llibreria Marks & Co, sobretot en Frank Doel. Això jo no ho he sabut fins que he acabar el llibre i m’ha sorprès gratament. Aquet fet no és menor, li dóna encara més valor al contingut de les cartes, al mateix temps que li treu importància a l’estil o la presentació de les mateixes. És real, no hi ha recursos literaris ni tècniques d’escriptura per fer-les més agradable de llegir o per donar-li un cert cos i suspens al conjunt. És un recull de cartes que es presenten en forma de llibre. I jo, que no ho sabia, mentre el llegia pensava que el fet de retardar el viatge de la Helen a Londres, els obsequis altruistes d’enviament de menjar cap a Londres, el preu dels llibres i tants d’altres detalls eren fruit de l’escriptura de l’autora. Ara, un cop vist que va ser real encara l’he trobat més encantador.

La ironia i l’humor són una de les constants de la correspondència i, encara que la majoria de vegades venen per part de la clienta, la mateixa Helene Hanff de qui se li pot dir que és una americana amb sentit de l’humor anglès, el llibreter les accepta gratament perquè de seguida se n’adona de la intensitat i sinceritat dels escrits.

Vint any donen per molt i els canvis resulten quasi inevitables. Els encapçalaments de les cartes que escriu la Helen canvien constantment al igual que la forma d’acomiadar-se, depenen, segurament, del seu estat d’ànim, de la presa a ser atesa o simplement formen part del seu tarannà expressiu. En el cas de la correspondència d’en Frank els encapçalament no varien ja que sempre s’utilitza els estàndards d’una carta d’empresa, sempre seriosa. On si que es permet fer canvis és quan s’acomiada o en la intimitat que de mica en mica va incorporant en els textos. Sempre són cartes respectuoses, educades i sinceres, fins i tot quan la Helen utilitza les majúscules per indicar-li al seu lector que està enfadada o quan necessita cridat, això sí, sempre d’una manera cordial i amigable.

¡Vamos, Frank Doel...! ¿Se puede saber qué HACE usted ahí? No veo que haga NADA, salvo pasarse todo el día SENTADO...

¡Ande, no se quede ahí sentado! Vaya a burcarlo. La verdad es que no sé cómo puede seguir funcionando esa tienda.” pàg. 21

I, al ser una correspondència basada en la compra de llibres, en el viatge de Londres cap als Estats Units, és inevitable que els llibres siguin el fil conductor que uneix, en un primer moment, els dos principals interlocutors. I la seva publicació, es converteix en un agraïment a la feina del llibreter, però no a tots els llibreters, només aquells que viuen el seu ofici i fan de la seva feina una passió, la mateixa passió que sent la Helen, quan els compra. Després, passat els anys l’amistat serà més forta que l’amor que senten els dos, ara ja sí, amics, pels llibres.

També ens trobem davant d’un document històric que, sense cap pretensió i sense voler-ho ser, ens parla de primera mà de les penúries de l’Europa de la postguerra y de la força emergent que començava a despuntar-se als Estats Units. Tot plegat, fan del llibre una petita joia - com diuen en la majoria de ressenyes- , un petit llibre que resulta del tot encantador, agradable i divertit de llegir.

Hi ha una versió cinematogràfica del llibre i, segons he llegit hi ha qui diu que el supera. Jo no ho puc dir ja que encara no l’he vist. Aquí ens va arriba traduïda com “La última carta” protagonitzada per Anne Bancroft, y Anthony Hopkins. Us deixo l’enllaç de Tierra de cinéfalos que en parla. La Isabel Coixet també la va portar al teatre fa uns anys. En tot cas, començar pel llibre és sempre una bona opció.

 “Es una tiendecita antigua y encantadora, que parece salida directamente de las páginas de una novela de Dickens! ¡Te chiflará cuando la veas! (pàg. 47)

Diu una de les cartes que li envia la Maxime, un amiga de la Helen, quan viatja a Londres.

Helen Hanf (Filadèlfia, 1918 – Nova York, 1997)

De formació autodidacta, va començar escrivint obres de teatre y després guions per la televisió, llibres infantils, assajos històrics i polítics. La fama li va arribar amb la publicació del llibre l’any 1970.