Amb
quatre mots: tendre però no sentimental. Intimista. (Una mirada
al passat, a la infància, on les vivències seran part de la nostra experiència.
El que s’ha qualificat com a novel·la d’aprenentatge).
Recomanada
per: després
de la bona impressió que em va deixar El pes de la papallona, havia de tornar
a llegir alguna cosa de l’autor.
El
llibre
Títol original: I pesci non
chiudono gli occhi, 2011
Títol Traducció: Els peixos no
tanquen els ulls, 2012 Edicions Bromera 2ª edició. Traducció Anna Casassas.
Pàg. 115.
"Als
deu anys, la teva edat s’escriu per primera vegada amb dues xifres. La
inquietud i el desig de créixer són més forts que el cos que conté totes les
formes futures d’un adult encongit en unes sabates petites. Un home torna amb
els seus pensaments al poble on va néixer, a la costa de Nàpols, cinquanta anys
després d’haver marxat. Allà aprèn l’art de viure, prenent les mides del món
que l’envolta i descobrint noves dimensions de l’existència. La pesca, els
llibres i la platja omplen els seus dies fins que coneix una nena sense nom amb
qui descobrirà el pes de paraules com amor
i justícia."
Després
de l’agradable descobriment de l’autor amb El pes de la papallona m’ha costat
molt triar un altre del seus llibres. El plaer de la lectura encara em
perdura, suposo que pel fet de tractar-se d’una novel·la que em va transmetre molts sentiments personals i records. Confesso que he començat un parell de llibres més de l'autor i no els
he pogut acabar, no hi entrava. No ha estat el cas d’aquesta novel·la i per això faig la
ressenya i en parlo.
Es tracte d’una petita
novel·la que se l’ha qualificat d’aprenentatge ja que veurem, a través dels
records, l’estiu d’un noiet de deu anys, i com aquest s’enfronta als quefers de
la vida; l’amor, la família, la justícia, l’amistat, la venjança, els llibres...
que l’ajudaran a créixer però sobretot l'ajudaran a trobar-se amb ell mateix Els records d’un estiu viscut fa cinquanta anys on la majoria de
coses es comencen amb un sentiment de por, timidesa i fragilitat, on el què
importa és fer-se gran encara que a vegades l’experiència sigui dolorosa o
temerària: “El cos s’havia mogut o sigui que era
veritat, calia que es trenqués” (pàg.59), calia una baralla, un
enfrontament i uns dies de llit per deixar que el cos creixés. Una novel·la amb
trets autobiogràfics, com passa en la majoria de l’autor i, on els
esdeveniments socials com ara la postguerra o la marxa del pare a Amèrica
seran, junt amb la senzillesa del dia a dia de la vida a un poble mariner
durant unes vacances d’estiu, l’ambient i l’escenari per a la transformació
personal.
Ara,
amb 60 any, recorda aquell estiu i sobretot recorda com totes aquelles
vivències el va enriquir, el va ajudar a fer-se gran, encara que per un nen
de 10 anys les lectures, les baralles a la platja, el primer amor, les sortides
a pescar o omplir el temps, no signifiquin propiament experiències sinó vivències d’unes
vacances d’estiu. Escriure els records per no oblidar és el que fa l’home de 60
anys, però els records són molt selectius i a vegades compten més els detalls
que recordar el nom de les persones. “Em fa ràbia mentre s’allarguen les
pàgines no recordar el nom de la noieta. Cinquanta anys entremig no ho
justifiquen” (pàg. 65) O sí, quan el més important són altres coses, com ara
l’aprenentatge de les petites accions que ens han marcat.
Una
narració tendra i gens sentimental, una prosa intimista i lírica que ja havia
descobert a El pes de la papallona i que, inevitablement, transporten el lector
a la infantesa, on tot es veu més gran, més fort i més complicat i on els
petits però grans moments perduren per sempre i ens fan ser part del que som.
Igual m’equivoco però m’ha donat la sensació que el nen que descriu l’adult des
del record és massa adult per la seva edat, o simplement Erri De Luca constata que mirar enrere, transforma,
deforma o exagera en certa manera el passat, els records i les vivències i les magnifica com una cosa vital de cadascú. I té la seva part de raó, per això encara recordem el que realment ens va importar o marcar, perquè la majoria de nens de deu anys - ahir i també avui - no reaccionarien d’una manera tan serena,
reflexiva i adulta. En tot cas, és un llibre que ens fa mirar enrere i recordar
la nostra infància a través d'una altra, i això sempre està bé.
“Aquell
trosset d’estiu de fa cinquanta anys, contemplat a través de l’objectiu de la
distància, s’amplia. No tan sols des de dalt d’una muntanya, sinó també en un
microscopi es descobreixen horitzons.” (pàg. 104)
“Com que no sabia preguntar, em quedava erera. Veia com els altres corrien sobre els signes i jo queia al precipici. La descoberta de la inferioritat serveix per a decidir què ets. La vaig acceptar sense humiliació, només l’havia d’admetre.” (pag. 18)
“Llegint, es troben frases sísmiques.” (pàg. 35)“Avui sé que el cos es transforma segons l’ús que se’n fa, amb lentitud d’arbre. El meu l’han travessat formes diverses fins el penja-robes que és ara. A deu anys creia en la veritat a cops. L’irreparable em semblava útil.” (pàg. 48)“El cinema italià de la postguerra em va ensenyar a mirar, almenys tant com les veus de les dones de Nàpols em van ensenyar a escoltar. (...) Aquell cinema era així, fulminava l’instant amb una visió, més germana d’un vers d’un poema que no d’una frase amb prosa." (pàg. 69)
Erri
De Luca (Nàpols, 1950)
Escriptor i traductor. Autodidacta. Considerat un del
millors autors italians de tots els temps. És un escriptor prolífic: fins ara ha publicat més de 60 obres,
entre narracions, poesia, assajos i obres de teatre.
