Sábado por la noche y domingo por la mañana

Amb quatre mots: retrat social, adolescència convulsiva (“l'autèntic tema de la novel·la era el desencís de la Gran Bretanya de la postguerra i la manca d'oportunitats per a la classe obrera”.)

Recomanada per: Després d’assistir a la presentació de l’editorial Impedimenta a l’Espolsada la meva amiga Montse se’n va endur dos llibres. Aquest estiu n’he llegit un, aquest que avui us porto i que ja tenia apuntat de de la ressenya de del blog Livros y más libros...

El llibre

Títol original: Saturday Night and Sunday Morning, 1958

Títol Traducció: Sábado por la noche y domingo por la mañana, 2011 Impedimenta, pàg. 308. Traducció Mercedes Cebrián.

Abans de començar la lectura vaig recordar que des dels blog Livros y más libros, l'Ofuscattio havia deixat una recomanació a l’editorial i de passada al possibles lectors. Vaig fer-li cas i vaig informar-me una mica de l’autor i del moviment anglès The Angry Young Men. Crec que és molt interessant i permet al lector copsar millor la realitat del trosset d’història que ens explica i descobrir els paral·lelismes entre autor y protagonista. Us ho he deixat en els meus Tastes.

“Por otro lado, pienso también que, quizá, la incorporación de un prólogo en una posible reedición de la obra, que hiciera referencia al movimiento de los jóvenes airados británicos (“The Angry Young Men“) y al hecho de que el autor y el protagonista compartían mucho más que las iniciales de sus nombres, podría reforzar el interés del lector y suavizar su valoración.”

Un cop comences a llegir el llibre el títol ja es mostra prou aclaridor, a trets molt generals, es tracte de sobreviure la setmana per poder viure i gaudir completament el cap de setmana, on la rutina de la feina es trenca per entrar en una nova rutina: la de la festa, els pubs, la cervesa, les baralles i el sexe. Una nova rutina que, en aquest cas i segons sembla, alliberadora, volguda i desitjada. A mi m’ha recordat l’esperit de la tant coneguda pel·lícula "Febre del dissabte per la nit".

Una de les singularitats de la novel·la es el realisme que transmeten les seves pàgines, ens trobem al Nottingham dels primers anys de la postguerra, on el centre del poble i en aquest cas del món dels protagonistes és la fàbrica de bicicletes que dóna vida al poble i a la seva gent. Un escenari grisós, humit i fred on el caliu només es viu, en ocasions, dins les cases o al pub prenen una cervesa amb els amics. Un rerefons social on la gent està sotmesa al ritme de la fàbrica i on les aspiracions per millorar i superar la generació anterior es veuran molt minvades pel poder polític i empresarial del moment, que es capaç d’escapçar i d’arrossegar, en part, la trajectòria del seu protagonista i del jovent que representa.

Aquí ens trobarem a l’Arthur Seaton, en plena  adolescència convulsiva i revulsiva, un jove –com tants- que busca revelar-se per tot, d’una manera explosiva i violenta, que veu com la seva vida camina en dues línies: de casa a la fàbrica / de la fàbrica a casa i de casa al pub / del pub a casa. Aquest sobreviure doblement, a la misèria d’una època d’una gent que gairebé no te res, però també a sobreviure als litres i litres de cervesa que ajuden a esborrar les penes, la monotonia i la misèria per així creure’s feliç.

Però arribarà un moment, coincidint, en part, amb el pas de l'adolescència a la incipient maduresa que el seu protagonista començarà a plantejar-se que la vida és - o ha de ser- alguna cosa més que arribar amb diners els caps de setmana. La seva suposada llibertat de disbauxa, farres i sexe és, en definitiva, una nova presó al que ell hi entra voluntàriament o per revel·lia, i que l’ha convertir en el jove despreocupat i feliç que és, fins que, el regust amarg que deixa tanta cervesa, l’ha d’empènyer, quasi sense voler, a canviar, a desitjar una vida millor, on les aspiracions personals no es centrin exclusivament en cremar-ho tot els caps de setmana.

Una història senzilla de gent senzilla (com he llegit en alguna ressenya) que cal llegir com un referent a la pròpia biografia de l’autor i com una crítica social de la seva època, però que no deixa de ser, en certa manera, una història intemporal ja que, guardant totes les distàncies i amb uns referents politics i socials diferents, té un cert paral·lelisme amb una part del jovent d’avui, on la cervesa es podria substituir pel cubata. 

En definitiva, una novel·la que he llegit com a testimoni d’una determinada època tant personal, la que reflecteix la vida de Sillitoe, com social, i que es llegeix força bé, encara que a estones es fa una mica massa lenta.

Tastets

>Angry Young Men

Els joves aïrats, és així com se’ls anomenava a una sèrie d’escriptor britànics de mitjans del segle XX. El centre de les seves obres era el desencís de la classe treballadora respecte al sistema polític i social del seu temps i a la hipocresia de la classe alta i mitjana. El nom ve de l’obra dramàtica de John Osborne Look Back in Anger de 1956 i és el treball representatiu del moment.

Entre els integrants del grup hi ha John Wain (1925–1994), Kingsley Amis (1922–1995), Alan Sillitoe (1928-2010) y Bernard Kops (1926- ).

Alan Sillitoe (Nottingham,  1928 – Londres, 2010)

Escriptor anglès membre dels anomenats «Angry Young Men» (Joves irats), corrent literari de la dècada de 1950. A Sillitoe no li agradava l'etiqueta, com a la majoria dels escriptors als quals s'aplicava. L’autor és conegut també per la seva novel·la “La solitud del corredor de fons”