El vestit gris

Amb quatre mots:   amor, desamor, necessitat, poder (les intimitats d’un matrimoni burgés poc convencional)

Recomanada per:  feia temps que el tenia en el meu punt de mira.

El llibre

Títol original: Il tailleur grigio, 2008

Títol Traducció: El vestit gris, 2011 Edicions 62 El Balancí. Traducció Pau Vidal, pàg. 163

 

“Al llarg de la seva irreprotxable carrera d’alt empleat de banca, Febo Germosino ha rebut tres anònims. Avui, el primer dia de la seva nova vida de jubilat, els ha posat damunt l’escriptori. Els dos primers són de l’any de la picor però l’últim és ben recent i insinua dubtes sobre la fidelitat de la seva jove i atractiva segona esposa, l’Adele.”

És un d’aquells llibres que començo a llegir sense massa convenciment però que té alguna cosa que m’atrapa. Una història que d’entrada ni em sedueix ni m’atrau però que em veig incapaç de deixar. Una història, qualificada pel mateix autor de “una novel·la ben burgesa” car l’ambient i sobretot l’estil i maneres de fer de l’Adele, la dona del vestit gris, ens ho diu tot. Una dona “femme fatale” que mou als homes al seu interès, buscant una satisfacció tant sexual com material, que la durà a portar una vida plena de luxes i capricis, fent-la freda i calculadora. I un vestit gris, que anirà apareixen en determinades ocasions, com un símbol de seducció al principi però que es desvetllarà en alguna cosa més, una mena de senyal que el lector sabrà identificar sense problemes.

I un estrenat jubilat que té por de ser-ho, entre altres coses, per no veure’s capaç d’omplir l’enorme temps lliure i per no saber com encaixarà dins la complicada vida familiar que duu. I ara, tindrà temps per recordar com ha estat el seu segon matrimoni i intentar esbrinar quina ha estat la veritable relació entre ell i l’Adele; amor o interès. I l’Adele, seguirà jugant fort, tant, com per enganyar novament al marit fent-lo creure que l’estima, i ell, es deixarà tornar a enganyar, en aquest pacte no escrit d’un matrimoni de conveniències. O això es tot mentida i realment s’han estimat, a la seva particular manera? En Febo ens explicarà la història i aquesta singular relació que manté amb la seva segona esposa, un matrimoni desigual, amb passió, escassos sentiments, envoltats de fredor, i ara, a l’ombra d’una malaltia. Amor o necessitat? Una línia que a voltes es complementa i a voltes es separa i que l’autor, al meu parer, deixa oberta perquè cada lector hi digui la seva. Una relació on l’autor ens dibuixa certs aspectes de la conducta humana que demostren què som capaços de fer i/o d’aguantar per creure’ns satisfets o per sentir-nos bé.

Diu el mateix Camilleri “una història conjugal, una història d’amor i mort en l’àmbit d’una parella”, sí, però aquí no es tracte d’una parella qualsevol, és el relat d’una parella que fa del seu matrimoni un estatus social i que malgrat el tipus de relació que hi pugui haver entre ells, cap dels dos hi vol renunciar. Els motius són diversos i moltes vegades injustificables però el poder, la necessitat i qui sap si l’amor, fan que no es puguin trencar fins que la mort els separi. 

Una història que incorpora esquitxos de misteri que recorden, ni que sigui de passada, elements de la novel·la negre. Elements que no formen part de la història però que la complementen molt bé, la irrupció de la màfia siciliana o el fet de recorre al suspens o a la intriga i, encara que d'una manera molt lleu, se’ns presenten eficaçment atraients per al lector, pàgina rere pàgina fins el final. Un llibre entretingut i, com diuen la majoria de ressenyes que he llegit, “Un llibre per llegir sense parar”, una història sense pretensions que enganxa gràcies al ritme que li ha sabut donar en Camilleri. 

També n’ha parlat a El fil d’Ariadna i Litelectures, Nosaltres llegim entre altres.

Us pot interessar de l'autor El camp del terrissaire

Tastets

Defensar a peu i cavall

Defensar algú o alguna cosa amb obstinació.

Que seria el mateix que dir defensar a capa i espasa.

“La torre on vivien, heretada del pare, l’havia hagut de defensar a peu i a cavall de les escomeses incansables dels constructors...” pàg. 37

Estómac serrat

No ser incapaç de menjar res.

“De primer havia demanat pasta amb tonyina, un plat que li agradava força. Però era com si tingués l’estómac serrat i no li venia de gust res.” pàg. 85

Pelllucar  v.tr.|| 1. Prendre coses d'una a una, o a miques, a petites quantitats, sobretot de cosa de menjar.

”Quan va haver quedat sol va pellucar una mica d’amanida” pàg. 108

Espona f. || 1. Cadascun dels dos costats d'un llit (Cerdanya, Empordà, Plana de Vic)

“”I encara va fer més. Asseguda a l’espona del llit, es va esperar que se l’acabés de prendre tota.” Pàg. 144

Andrea Camilleri (Sicília, 1925)

Director teatral i guionista, es va iniciar en el món literari amb muntatges d’obres de Pirandello, Ionesco, T.S. Elliot i Beckett. Conegut principalment per les seves novel·les protagonitzades pel comissari Montalbano.