La meva germana viu sobre la llar de foc

Amb quatre mots: façana divertida, interior profund (és un llibre amb dues cares; la divertida i superficial i la profunda, trista i real. Tot explicat d’una manera senzilla per un nen de deu anys).

Recomanada per: curiositat després de llegir-ne un munt de ressenyes.

Literatura juvenil: L’he trobat recomanat com a literatura juvenil, per a nois a partir de 15 anys. El fet que sigui un nen de deu anys qui expliqui la historia la fa més propera, entretinguda i divertida de llegir. Recomanable.

El llibre em va encuriosir, què pot explicar un nen de deu anys que viu amb el record d’una germana que gairebé ni recorda, una germana que aparentment és la causa de tot el que està patint, una germana a qui ni tan sols pot plorar, ni odiar, però que li impedeix tenir una vida fàcil, divertida i sobretot normal. Doncs sí, en Jamie, aquest nen de deu anys ens pot explicar moltes coses, què significa la veritat i la mentida, què vol dir ser diferent, quin preu té la amistat, cóm d’importants són els detalls i quina és la necessitat que té un nen de deu anys de viure feliç i sentir-se estimat.

La gràcia del llibre i tot el seu encert és el narrador, aquest nen de deu anys que ha perdut una de les seves germanes bessones, víctima d’un atemptat terrorista. Ell, que quan va perdre la germana tan sols en tenia cinc, ara, amb deu,  segueix sense recordar-la, però la seva vida quedarà marcada per aquell record omnipresent damunt de la llar de foc en forma de gerro ple de cendres.

És un llibre que m’ha despertat sentiments diferents mentre el llegia; a estones divertit, a estones repetitiu, a estones emotiu, a estones dur, amb una càrrega emocional que pot variar en funció de què ens explica en Jamie. He de dir que m’ha fet plorar, m’ha emocionat en el seu tram final, quan el llibre dóna un tomb –al meu entendre- i, és en aquest tros, on els sentiments afloren amb més força, quan els germans veuen que el dolor dels pares per qui ja no hi és els impedeix veure els qui queden, quan en James se n’adona dels motius reals que han fet que els seus pares es separin i reaccionin de la manera que ho fan. I quan, finalment en Jamie ha pogut plorar.

És agredolç de llegir, té una aparent façana divertida, quan en Jamie explica el dia a dia a classe, el simple fet de dur sempre la mateixa samarreta de Spiderman, el fixament en la piga de la seva amiga, o els menjars casolans que farà amb la seva germana Jas. Després, el lector veu que tota aquesta alegria és agredolça, no té massa de divertida, són només reaccions de patiment, de soledat d’un nen que mira de ser feliç però no acaba d’entendre per què no ho pot ser. I al final, quan el Jamie pateix un moment molt dur en la seva vida –la pèrdua del seu gat- , se n’adona de què vol dir perdre algú estimat , i aquest és el moment en que pot entendre al pare. El moment, en que germans i pare poden posar un punt i a part, per a seguir endavant.

L’autora ens explica d’una manera simple però profunda com de vulnerables som, i com podem arribar a reaccionar davant d’un fet tan brutal com és la pèrdua d’un membre de la família d’una manera absurda i violenta, i com aquest fet, pot arribar a esquinçar i trencar les relacions familiars, lluny d’unir-la encara amb més força. I cada membre de la família reaccionarà d’una forma diferent; la mare fuig, el pare es refugia en la beguda i els nens, en Jamie i la Jas esdevenen els puntals familiars, els únics que segueixen creient que la vida continua, que cal viure-la. Amb la força dels dos germans, cadascun a la seva manera, poden ser capaços de tirar endavant.

Com passa massa vegades, injustament, carreguem les culpes de les nostres desgràcies en col·lectius que res tenen a veure amb els braços executors dels qui ens han ocasionat algun mal. En aquest cas, el pare carrega contra tot el món musulmà. La Sunya, l’amiga d’en James és musulmana i porta el hijab, ell no hi veu res perillós en la nena. És l’amiga que sap escoltar, que l’ajuda, que el diverteix i que com ell, carrega el pes de la indiferència i de la singularitat dins la classe. I els ulls del nen i els del pare no veuen el mateix. Els sentiments del nen i els del pare no tenen res a veure. En James intenta fer com el pare, odiar, però no pot, l’amiga no té res a veure amb la seva desgràcia. És, en el fons, una bonica lliçó.

Sense ser un llibre excepcional, és un llibre recomanable i agradable de llegir i, que malgrat la seva aparença divertida, amaga un doll de sentiments ben reals i a voltes quotidians.

També n’han parlat Al·lots, El petit príncep, Els Llibres tranquils entre altres.

 

Tastets

>>Mots

Esgüellar v. intr. Giscar, esgaripar els porcs, conills, rates, etc. (Ripoll, Bagà, Rupit, Plana de Vic);

Pàg. 209 “Vaig esgüellar com un ratolí i després com un conill, perquè se li passes l’emmurriament i comences a caçar.”

Annabel Pitcher (Yorkshire, 1982)

Estudia literatura anglesa a la universitat d’Oxford i va treballar als mitjans de comunicació i fent classes d’anglès. Arran d’un viatge arreu del món se li va acudir la idea principal del llibre i va començar a redactar-la. Va escriure fragments i notes en diferents països.

 

El llibre

Títol original: My Sister Lives on the Mantepiece, 2011
Títol Traducció: La meva germana viu sobre la llar de foc Ed. La Galera 2011 Traducció Víctor Obiols Pàg. 239