Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

Stefan Zweig (Viena 1881- Brasil,1942)  

Fa temps vaig llegir “Carta d’una desconeguda”, recordo que quan vaig acabar-la (llegida pràcticament d’una tirada) em vaig quedar molt sorpresa. Després de llegir aquestes “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona” (aquesta sí, d’una sola tirada) la meva sorpresa ja ha esta una mica més continguda. Escrites d’una manera diria que, brillant, acurada i magnífica, no es queden només amb ser bones novel·les. Ens parlen dels sentiments, maneres d’actuar i de pensar d’una dona, però sempre des de la intimitat d’aquesta. I Stefan Zweig, ho fa molt bé, no és ni carrincló ni sentimental (a l’estil de novel·la de llàgrima tova) realment crec que sap endinsar-se en el pensament femení, encara que, en aquests dos casos –únics llibres de l’autor que he llegit- , no acabin bé.

Mentre que la dona de “Carta d’una desconeguda” arriba, al meu entendre, a passar-se de voltes amb la seva obsessió, en aquesta altra novel·la crec que, és el remordiment i més especialment el desengany el què acaba obsessionant-la. Aquí, l’autor no li acaba de treure el cartell de “em sento culpable” perquè els remordiments li han durat vint-i-quatre anys, el temps que ha trigar en trobar algú que la pogués entendre.

D’on venia doncs la meva sorpresa?, doncs del propi escriptor. Primer per ser un home i escriure d’aquesta manera, no de les dones, sinó de la manera de parlar dels sentiments d’aquestes. En segon lloc, cal recordar que, és un escriptor que va nèixer al 1881-1942 i que, queda una mica lluny  - o no - del pensament menys sexista d’una part del gènere masculí actual.

“És una glopada de passió que fuig en un instant”  diu Màgia en la seva ressenya i és precisament això, aquest punt de bogeria, d’irreflexió, de deixar-se anar que experimenta la protagonista i que, la portarà a fer el que el cos i l’ànima li reclamen en aquell moment, sense parar-se a pensar. O potser sí, a pensar - “sense pensar-s’ho” - només amb ella. Però això és una mica enganyós, ja que la Mrs. C. és vídua amb els fills grans, viu en plena llibertat i no ha de donar cap tipus d’explicació dels seus actes, tret dels que les normes de conducte establertes marquen – les de l’època -. I arrossegar una culpabilitat durant els vint-i-quatre anys que, són els que ha tardat en poder-ne parlar, sembla una mica exagerat. És com si en certa manera, l’autor li hagués fet purgar aquestes vint-i-quatre hores de “bogeria”.

Crec que Mrs C. no en parla durant tant de temps segurament perquè l’experiència li ha dolgut, ha suposat com ella mateixa explicarà al final, un desengany. “... vaig tenir la sensació... d’haver rebut al cor un cop molt dur: alguna cosa m’havia ferit de mort, però no ho sabia (...) avui veig amb total claredat que el que llavors em va ferir tant va ser el desengany..., el desengany pel fet que..., pel fet que aquell jove se n’anés tant fàcilment, sense fer el més petit intent de no anar-se’n, de quedar-se al meu costat...  que em respectés com a santa apareguda al seu camí... i no..., i no em sentís com una dona.” Això és el que dol, sentir-se rebutjada com a dona i, per això, Mrs C es tanca en ella i no s’allibera com a dona. Sempre és millor marxar, deixar-ho tot i viure feliçment com una dona durant un temps –el que duri- que sentir-se frustrada com a persona. Realment això és el que costa pair perquè el pas de marxa ja l’havia donat.

Stefan Zweig sap portar la tensió i l’atenció al lector amb la seva gran capacitat narrativa, on la descripció hi juga un paper molt important. La coneguda escena de les mans del jove del casino, o més tard, quan aquest seu abatut en un banc del parc sota la pluja.

El llibre està escrit en primera persona, és la protagonista qui ens explica l’experiència viscuda, mitjançant la conversa que manté amb l’única persona que creu capaç d’entendre-la. És un diàleg on Mrs. C. es confessa i on de tant en tant, intervé l’interlocutor per descriure’ns sobretot l’estat de Mrs. C. Pàg. 68 “Mrs C va fer una pausa per respirar. De la seva veu havia desaparegut tota exitació i tot sofriment...”

Canvi de rumb. Quan llegeixes la novel·la i no saps de què va la història –com en el meu cas – i apareixes en un petit hotelet rodejat d’un ambient burgés i benestant, on tot sembla plàcid, creus que la història anirà cap a un rumb determinat. Però la sorpresa arriba quan, la història arranca de veritat i només cal una confessió íntima i sincera amb algú que sap escoltar. Pàg. 24 “Les veritats a mitges no tenen cap valor. Només en tenen les senceres. M’esforçaré tant com pugui a no amagar res, ni a mi mateixa ni a vostè.”

Pàg. 17 “-Així, si l’he entès bé, ¿vostè creu que la senyora Henriette, o qualsevol altra dona, pot llançar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona creuria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no seria responsable?

-       N’estic del tot convençut, senyora.

-   Llavors, qualsevol judici moral no tindria sentit, i tota transgressió dels bons costums estaria justificada.”

També n’han parlat el Toni des de El bloc de CAL a Espacios en blanco...,  Lectures, Màgia des de Lletres i paraules, entre altres.

Tastets

>> els llibres dins els llibres

Des del blog Funestament desmemoriat, l’Albert que, sempre fa unes ressenyes molt particulars -que a mi m'agraden força-, ens mostra pels qui encara no hem llegit el “Jo confesso”  d’en Jaume Cabré que, els llibres moltes vegades apareixen dins d’altres llibres. Encara que no es tracti del llibre de la ressenya m’ha fet gràcia la coincidència amb l’autor i per això l’he volgut incloure en els meus Tastets.

"De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.

- Qui és Stefan Zweig?”  (pàgina 15 del Jo confesso)

... continua

 

>> noms

És curiós, Stefan Zweig només li posa nom al personatge femení que motivarà la novel·la, aquesta protagonista passiva i llunyana que serà Madame Henriette. Qui ens explica la història serà Mrs. C., qui l’escolta serà el jove, de l’hotel tenim el matrimoni alemany, l’italià.. si no vaig equivocada no anomena a cap persona pel seu nom, tret de l'Henriette, és clar.

>> bocí i assuaví

M’ha sobtat la utilització del bocí i l’assuaví en aquestes frases.

Pàg. 56 “Vam fer el bocí que ens separava del Casino.”

Pàg. 56 “Vaig intentar imaginar alguna cosa, trobar alguna paraula que assuavís l’horror d’aquella muda i tenebrosa contigüitat, però no se’m va acudir res.” 

 

Amb la lectura d’aquestes dues novel·les m’he quedat amb la sensació de que les passions amb les que viuen les protagonistes no són del tot acceptades, ja que fracassen, com si les seves accions no fossin del tot ben vistes per l’autor o com si en Stefan Zweig no volgués donar el pas definitiu i alliberar del tot a les dones, donant-los-hi una altra sortida, el triomf de la passió. Si donem la volta a aquest últim paràgraf també podríem dir que les accions no triomfen perquè són els homes que les han envoltat els qui les han fet fracassar amb les respectives indiferències. No ho sé. Cada lector en pot fer la seva particular lectura, jo no conec Stefan Zweig per poder-me aventurar. L’únic que puc dir és que és una lectura del tot recomanable.

Llista de llibres de Stefan Zweig recomanats per tots els qui han passat i comentat.

“Sueños olvidados y otros relatos”

“Carta d’una desconeguda”

“Viatge al passat”

“Confusió de sentiments i altres narracions”

“La impaciència del cor”

“Novel·la d’escacs” (trobada mentre llegia una ressenya)
"Amok"

Afageixo les recomanación de Els orfes del senyor Boix  

Gràcies a tots.

El mot:

La fitxa:           Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, 1ra ed. 1996 Quaderns crema, Traducció Jaume Vallcorba, 109 pàg.

L’enllaç:              

Valoració:        QQQQQ