4t Aniversari Antaviana
un micrconte per aquesta imatge
Com cada dia s’alça del llit, sense esma, com ànima en pena. Calçant-se de retaló les sabatilles s’arrossega lentament cap el lavabo. Allà hi troba aquella imatge que, com cada matí, li somriu. Sense força, amb un suau moviment de llavis. Gairebé no es miren els ulls. De tornada a l’habitació esbufega sense força, empassant-se l’aire. Va directe, com cada matí, al sofà del costat del llit.
Agafa la caixa i l’obre.
Agafa la caixa i l’obre.
Sense regirar-la massa agafa el que busca. La fotografia. De fet, l’única fotografia que té. Mira però no veu. Cada dia igual. Espera que tot això canviï, que ho trobi. Sap que només és una il·lusió. Oblidar fa mal. Els dies que nota el pensament obert, s’atreveix a lliscar suaument els dits per sobre la fotografia. Resseguint les imatges. Per recordar. No pot. Oblidar fa mal. Oblidar què s’ha oblidat, consumeix.
(m'ha quedat una mica llarg, no tan micro com crec que es volia)
Records que poc a poc amb la boira es van perdent...
ResponEliminaUna mica llarg, una mica trist, però molt bo.
ResponEliminaQuadern de mots, no és gens llarg, està molt bé i és fantàstic quanta poesia que es desprén en aquesta història! Moltes gràcies!
ResponEliminaUna mica trist, però està molt bé, Carme!
ResponEliminaAixò és un macro conte! no t'ho dic per la llargada sinó pel contingut que és macro i no micro...brutal! m'ha agradat molt!!!!
ResponEliminaMolt bo! Feia massa temps que no em passava pel blog i el relat m'ha sorpès. És trist i aconsegueix transmetre sensaciones en molt poques paraules. Felicitats!
ResponEliminaVaig vire de prop l'època en què algú començava a ser conscient que poc a poc oblidava i només puc dir que m'has fet tornar a veure aquella mirada entre el desconcert i la por. Un relat boníssim; felicitats.
ResponEliminaCaram... quines sensacions tan ben transmeses!! Molt bo!
ResponEliminaHola a tots i moltes gràcies.
ResponEliminaOblidar o perdre la memòria i ser-ne conscient, és potser, una de les sensacions més angoixants que es poden viure.
A de ser molt fotut no arribar a aquell pensament que tens a tocar.
No ho he viscut ni m'agradaria conèixer la sensació, però pensar amb la possibilitat que arribi , espanta.