dimecres, 9 abril de 2014

L'altra

Amb quatre mots: actual, moderna, àgil, dura (En la vida, com en les persones, quan l’energia manifesta contraresta l’altra -la fosca- s’assoleix l’equilibri).

Recomanada per: llegir a la Marta Rojals era un dels meu objectius d’aquest any. Montse, novament, gràcies per passar-me el llibre.

El llibre: L’altra 2014 RBA La Magrana. pàg. 332

“Amb el teló de fons de l’actualitat més omnipresent i fent gala de l’estil fresc i personal, el sentit de l’observació afinat i la bona orella per al diàleg que ja van captivar a Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals desplega present i passat com un mecanisme exacte al voltant d’una protagonista plena d’arestes i ofereix una novel·la extraordinària sobre secrets, relacions i la necessitat d’oblidar.”

No he llegit Primavera, estiu etcètera, així doncs, m’estalvio tot tipus de comparació entre les dues novel·les de l’autora, Sé, però, que qui n’ha llegit la primera, repeteix. Què té la Marta Rojals per seduir tant a un determinat tipus de lectors?, això és el que em preguntava abans i això és que he acabat descobrint ara: actualitat, frescor, simpatia i empatia. Amb un estil fresc, desenfadat i treballat que et fa llegir el llibre amb ganes.

El lector no tarda en endinsar-se en el llibre, en part, gràcies a aquesta estructura viva i àgil on els canvis entre el present i el passat fragmenta el relat al mateix temps que lliga i confecciona la història. I així, a poc a poc però mantenint el ritme del dia a dia del relat anem captant els petits tastets del passat que serveixen per adonar-nos d’on venen alguns dels alts i baixos emocionals dels seus protagonistes, que a voltes poder resultar puerils, irracionals o simplement salvavides. I al final, la Marta Rojals es guarda el millor gir, el que et permet veure la història sota un nou prisma, el que pet permet veure el dur joc d'equilibris de la seva protagonista. 

 “Cada secret que es manté ha de tenir un contrasecret que el neutralitzi, i quan no és així, ve l’explosió, les víctimes, el dolor. Hi ha d’haver-hi un misteri que mantingui aquest equilibri, perquè tanta energia en tensió, alliberada de cop, podria acabar amb el món en dos dies.”


Per això cada Anna, Annona, Nona ha de tenir una altra Anna, Nannona, Nona i el manteniment d’aquest equilibri pot arribar a ser tan esgotador i angoixant com alliberador, només cal tenir clar on ets en cada moment, si pots. I la no comunicació que es vesteix en forma d’engany, mentida o silencis és el que ajuda a crear aquesta doble imatge de cadascun; l’Anna, el Manel o la Cati amaguen coses, coses que els serveix per equilibrar el seu jo i l’altra. Secrets i contrasecrets que en definitiva tots tenim.


La novel·la ens parla d’una parella de prop de quaranta anys, l’Anna i en Manel, dos personatges molt diferents que fan de les seves diferències el puntals per seguir endavant. Ambientada en la Barcelona més actual on la precarietat laboral, els acomiadaments, els lloguers i les perspectives de futur, trontollen al ritme que trontolla les seves vides. I on les xarxes socials, la maternitat o la infidelitat suposen punts d'arribada o d’encontre. I la supervivència consisteix precisament en els equilibris: de parella, laborals, socials i sobretot personals, on el passat no hi acaba de fer net. I on partir de zero “la necessitat d’oblidar” és una de les millors opcions.

Segurament, un altra dels aspectes que fan que la novel·la funcioni tan bé és la utilització, sense cap tipus de complex, d’un llenguatge oral ple de castellanismes i fases fetes de rabiosa actualitat, on els diàlegs funcionen -són realment directes, curts, frescos i divertits-, perquè els personatges parlen de la mateixa manera que ho fem en incomptables ocasions. Fa temps, referint-me a un altre llibre, parlava d’aquest tema i no m’acabava de convèncer, prou malament que parlem en general, només falta que els llibres també ho facin. Sincerament, en certa manera em dol, però ens agradi o no forma part de la nostra realitat.


L’Altra, malgrat aquesta aparença, digem-ne, alegre, desenfadada, moderna i amb sentit de l'humor, és en molts aspectes un llibre dur, perquè a la duresa emocional en la que viu l’Anna cal afegir-li la duresa del moment actual; precarietat i inseguretat laboral i economia de supervivència, on un planter de joves qualificats es queda sense perspectives de futur. Tot plegat la trista realitat del moment. Un llibre de lectura engrescadora i atractiva que m’ha servit per descobrir a la tan aclamada Marta Rojals. Ara em caldrà llegir l'altra, Primavera, estiu, etcètera...

“L’Anna aspira a una futura vida sense riscos, a ser pilot d’un simulador de vol” (pàg.36)

“Vèncer la ràbia, de vegades, només és un exercici de memòria. És recordar el Nel recitant-li La vaca cega amb dues Oreo als ulls.” -per exemple- (pàg. 128)
 

Tastets

>Recollint insults.
Fa tot just quatre dies llegia un excel·lent article a Núvol d’en Pau Vidal, Pau Vidal contra l'insuls insult. i em va fer pensar en la forma que tenim, en general, d’insultar. Mentre llegia l’article repassava els insults que apareixen a L’altra, de fet, només he recollit els que es diuen constantment els germans, el Manel i la Laura que tenen el seu origen en la manera de parlar del poble: coliflor, capsigrany, cap de suro, carallot, peix bullit, cap d’olla, pòtol, figaflor, borinot... Insults, tots ells, dits sense intenció d'insultar. Realment bonics.
Afegeixo aquest altre article que acabo de veure ara. L'altra i aquesta., també d'en Pau Vidal




dimarts, 18 març de 2014

El barri del sorral / El barrio de la playa

Amb quatre mots: un barri, una ciutat, una època, amb clau femenina. (una novel·la històrica que ens explica el naixement de la Barceloneta. El Barri del Sorral vist des de la força, l’empenta, la vitalitat, la tossuderia de tres generacions de les seves dones)

Recomanada per: La Begoña m’ha demanat si el volia llegir. Sí. Gràcies Begoña, has escrit una bona novel·la.

El llibre: El barrio de la playa 2014 Ediciones B, S.A. traduït per Begoña García Carteron pàg. 364

 “Corre l'any 1751, la guerra de Successió fa trenta-set anys que va acabar, però molts dels supervivents encara no han superat les seqüeles. Fora de les muralles de Barcelona, a tocar del port, en un sorral inhòspit guanyat al mar i amb el perfil de la fortalesa militar com a teló de fons, moltes famílies que van perdre les llars amb la derrota malviuen en barraques. (...) Un retrat fidel i emotiu de la gent humil i treballadora de mitjan segle XVIII a través del rol de la dona.“


Les dones són la força de la novel·la, en elles la Begoña Garcia fa desfilar dones de totes les edats per mostrar-nos que per tirar endavant només cal tenir el valor suficient per creure en els teus somnis que són en realitat el que les farà lliures. Una novel·la amb to femení que en cap cas vol dir feminista. I això, en un barri en ple segle XVIII als extramurs de la ciutat de Barcelona, on la misèria, la pobresa i la brutícia conviuen amb l’alegria i la solidaritat de la seva gent, en un ambient envoltat de salobre, contraban, patiment i repressió d’una ciutat i d’un barri en plena ebullició. 

En El barri del sorral hi trobem dos fils argumentals que uneixen a totes les seves protagonistes. Un és el mateix barri on viuen, els afores de la ciutat, un espai on han d’anar a viure tots els qui després de la ferotge lluita de 1714 varen perdre la casa, i ara, expulsats als extramurs sota la vigilància de la ciutadella militar, viure en barraques, humils i pobres. L’altre és el secret que les uneix des del principi: una violació, un assassinat i un anell, i aquests, lluny de proporcionar-los un mitjà per sortir de la misèria, esdevé el pes immens d’uns fets que cal amagar. I mentre el barri es va transformant de mica en mica per esdevenir un lloc més habitable, les seves protagonistes veuran com el passat reviu fins gairebé ofegar-les. 

La novel·la està dividida en capítols que duen el nom de la dona que ens explica la seva versió de la història, sense que això suposi ni deixar de banda la resta de personatges ni l’eix central del relat. Capítols en femení que li serveixen a l’autora per mostrar-nos les diferents facetes on la dona del segle XVIII podia tenir un paper rellevant, tot i que supeditat a l’home sota la qual estava obligada a rendir comptes: la doctora, la cuinera de Palau, la serventa cosidora, la dona de pescadors, la dona del ric comerciant. Mares, filles, àvies, adolescent i nenes: dones fortes, independents, tossudes, valentes i per damunt de tot treballadores, que veuen en la seva feina una manera d’arribar a la seva llibertat com a persones i a la qual no volen renunciar. Només un capítol amb nom masculí: Joan, el dolent, el personatge que les farà mirar enrere, i no les deixa avançar.

L’autora és llicenciada en Història de l'Art i això es reflecteix en del relat, acurada i detallista no només en els fets històrics sinó també en les seves descripcions. Recrea una excel·lent ambientació que li permet al lector una aproximació creïble i veraç tant del barri com de la mateixa ciutat Barcelona. Una visió de la ciutat però sobretot una visió força real de com vivia la seva gent, en especial als extramurs, al barri. Una novel·la on s’hi respira constantment l’olor a salobre, la brisa marina i el perfum saborós de la cassola de peix que serveix a la gent de la platja no només per omplir l’estomac sinó com a punt de reunió familiar, festiu i feliç.

El barri del sorral és un d’aquells llibres on entrar-hi, traslladar-te al segle XVIII i quedar-t'hi a compartir la vida de les seves protagonistes no costa gens. I el fet de compartir un secret amb elles gairebé des del principi et dóna l’element, diguem-ne tensió, per fer encara més atractiu el relat. Per una sèrie de circumstàncies, que no venen al cas, l'he llegit en castellà, però com ja sap la Begoña el títol i la portada en català m'agrada molt més. Una novel·la que m’ha sorprès i que de veritat us recomano llegir. Felicitats Begoña.


L’Oscar Martí fa un passeig al Barri del Sorral des de la revista Descobrir per mostrar-nos la novel·la i les seves fotos. Us deixo l’enllaç aquí.

Begoña García Carteron
Llicenciada en Història de l’Art, és escriptora , periodista i coordinadora editorial.

dilluns, 17 març de 2014

Dia de la poesia catalana a Internet: 17 de març




Aquesta és la meva petita contribució al dia de la poesia catalana a Internet. Un poema de Josep Carner del seu llibre Absència, dedicat en aquest cas, a Marià Manent.


UN DRING          (a Marià Manent)


Com un picarol m’encisa

un nou pensament que tinc:

més que un pensament, un dring.



I Què dringa? Una paraula

agrisada en el costum,

que, de cop, es torna llum,



car, en fent camí, distreta,

un airet la duia enmig

del record i del desig.



Ves per quin atzar fos ella

qui lluís i qui fenyés

del tothora la durada

i la força del mai més!





“El dring del títol és el de la paraula quotidiana que, de cop i volta, es transforma en llum, és a dir, en inspiració. “

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme. Absència fou publicada l’any 1957, és tracte d’un recull de quaranta poemes marcats per la trista experiència de l’exili.

Si voleu llegir-ne un bon treball us deixo l’enllaç del pdf escrit per Marçal Subiràs i Pugibet des de Academia.edu.  Aquí.


dilluns, 10 març de 2014

El joc de Ripper

Amb quatre mots: bons personatges, entretinguda (una bona novel·la de personatges on hi ha assassinats i un joc de rol que ho lliga tot)

Recomanada per: seduïda per la presentació del llibre el vaig posar a la meva llista de pendents. Gràcies a l’editorial l’he pogut llegir ara.

El llibre
Títol original: El juego de Ripper, 2014
Títol Traducció: El joc de Ripper, 2014 Penguin Random House Grupo Editorial, S.A. Rosa dels Vents. Traduït per Ricard Gil. pàg. 489

Feia molt que no llegia un llibre de l’Allende, de fet, només n’he llegit un, Hija de la fortuna, i em va agradar moltíssim, el ritme lent, els personatges acurats i un ambient d’aquells que conviden a una bona lectura. Quan vaig veure la novetat editorial em va engrescar de seguida el trosset seductor que l’acompanya: una novel·la negra que se’ns presenta trepidant i seductora. La meva gran sort va ser quan l’editorial em va dir si el volia llegir, oh i tant que sí. Ha estat una bona lectura que, lluny d’apassionar-me com a novel·la negre, l’he gaudit simplement com una bona novel·la, que no és poc.

El llibre està dividit en quatre parts, quatre mesos dividits en els diferents dies en que se’ns explica el relat, en una presentació que recorda un dietari, sense arribar a ser-ho. Aquesta estructura et fa mirar sempre endavant, esperant el moment en que el relat s’endinsi en el que se’ns prometia en la contracoberta, aquesta lluita contra el temps per trobar viva la mare de l’Amanda. Però l’Allende necessita el seu temps, li cal, primer, explicar-nos moltes coses i posar-nos en antecedents als protagonistes. Per això, l’acció no arribarà fins que no n’hem llegit unes dues terceres parts, moltes pàgines per a qui busca en el llibre l’acció, la intriga i el suspens d’una novel·la policíaca o negre. Això sí, quan hi arribes es fa trepidant en un final que et manté atrapat.

Els personatges, al meu parer, són els grans protagonistes de la novel·la, diria que fins i tot més que la trama en sí. Personatges que mai van sols encara que tinguin personalitat pròpia, recolzant-se uns amb els altres per créixer; Amanda, Blake, Indiana, Ryan, Alan Keler, Bob Martín, fins i tot els secundaris com la Petra Horr o en Pedro Alarcón. L’autora ens els presenta en parelles, la relació de les quals formen una col·lecció de personalitats, vulnerables però fortes que s’ajuden i es complementen, seduint al lector i fent que els arriba a estimar.  L’Amanda i en Blake -en el seu excel·lent paper d’avi en la vida privada i d’esbirro quan juguen-, formen una de les parelles més entranyables del joc. Es necessiten i es complementen alhora, mentre li fan la vida fàcil a la Indiana, la mare. Una altre de les parelles especial, o que més m’han agradat ha estat l’amistat i lleialtat que s’estableix entre en Ryan Miller y l’Atila, el seu gos, dos essers marcats per la tragèdia de la guerra que miren de tancar ferides i seguir endavant. 

I el joc de Ripper? El joc del Ripper és un joc de rol que consisteix en trobar i seguir les pistes que t’han de dur a acabar amb el misteriós Jack l’Esbudellador. En el llibre, els jugadors de Ripper, són un grup de nois repartits per tot el món; frikis, intel·ligents i poc sociables que adopten personatges amb certes habilitats per fer més atractiu el joc i les seves vides. El joc es juga per Internet i la seva mestra, és a dir qui controla la partida, és la Amanda. Les partides es converteixen en la plataforma per investigar assassinats reals del departament d’Homicidis, però no serà fins el final, quan cal trobar a la Indiana, que el joc adquireix el protagonisme que es mereix. És una llàstima, ja que si s’hagués basat més en el joc se’n podria haver tret més suc i segurament el llibre hagués funcionat millor com a novel·la negre.

"Decidí escribir una novela de las mías y meterle crímenes, así, como quien echa sal, para ver qué salía", sembla que això és el que deia l’Allende quan se li preguntava per la novel·la. Res a dir, ella és l’autora. M’ha semblat una novel·la ben escrita i força entretinguda però la presentació que se’n fa de l’argument crea unes expectatives a un determinat grup de lectors que es fan difícils de complir. I com diuen els incondicionals de l’autora és un llibre al més pur estil Allende però amb la investigació d’uns assassinats de fons. A mi m’ha semblat una lectura prou atractiva i entretinguda que he devorat agradablement.

Isabel Allende (Perú, 1942)
Inicia la seva carrera literària com a periodista. L’any 1982 La casa de los espíritus es va convertir en un del títol mítics de la literatura llatinoamericana.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...