dissabte, 31 maig de 2014

Aturada


Fa dies que hi dono voltes però al final avui m’he decidit. 


Aturo el blog durant un temps. El temps que necessito per carregar piles, llegir amb ganes,  fer les ressenyes d’una manera plaent i pensar de quina manera continuar quan em decideixi fer-ho.


Tinc uns quants llibres llegits i no ressenyats, així que aniré preparant ressenyes, llegint bons llibres i seguint els blogs a un ritme més pausat.

Gràcies,

Carme

divendres, 16 maig de 2014

Bandera negra

Amb quatre mots: setge de Cardona, Guerra Successió  (Un trosset de la nostre història).

Recomanada per: l’Editorial Gregal m’ha enviat el llibre, gràcies.

El llibre: Bandera negra, 2014 Editorial Gregal. pàg. 300

“Som a la tardor de 1711, en plena Guerra de Successió per la corona espanyola. L’exèrcit borbònic avança imparable per la Catalunya austriacista per arribar abans de l’hivern a les portes de Barcelona. A Cardona, però, hi  troba un castell amb poc més d’un miler d’homes disposats a defensar-lo fins al final.”

La novel·la, basada en el setge de Cardona de 1711, ens narra no només un trosset de la nostra història, sinó també, un trosset de la vida dels seus habitants, centrant-la principalment en dues famílies, els Llobet i els Fàbrega. El llibre, que novel·la aquest dur episodi, inclou elements com una creu que s’ha de recuperar i tornar-la al poble o un mapa que ha de permetre l’entrada al castell per fer caure el setge, elements que donen una certa dosi d’intriga i que li serveixen a l’autor per lligar la trama.

Escrita en forma de dietari, el primer capítol comença l’abril de 1711 fins el darrer 18 de gener de 1712, assistirem, capítol a capítol, al desenllaç del setge en tres localitzacions molt concretes: dins el castell, dins la taverna dels Fàbrega a Cardona i pels afores de la ciutat seguint el recorregut d’en Llobet. D’aquesta manera en cada capítol l’autor ens inclou trossets dels tres escenaris que ens permeten en tot moment veure la història en el seu conjunt. Sentiments com amor, odi, venjança, gelosia, honor, malicia i tenen cabuda, sentiments, tots ells, que canvien el destí de les persones i també el de la història.

I per damunt,de tot, una bandera negra com a símbol de resistència ”Aquesta és la bandera que els dirà i els repetirà, de dia i de nit, que viurem lliures o morirem!”. Perquè la gent de Cardona, com qualsevol altre que se sent ultratjada, ha de trobar quelcom comú que li doni força i l’ajudi a no defallir i, en aquest cas, què millor que una bandera onejant al capdamunt del castell.

Jordi Santasusagna, ha volgut mostrar-nos, també, l’altre cara del setge, la de la gent del poble. Una població que lluita per no ser aixafada però que veu com, sigui qui sigui el vencedor, ho acabarà perdent tot; la casa, les pertinences i fins i tot la vida, sense poder-ne fer pràcticament res. La novel·la combina personatges de ficció amb personatges reals com Manuel Desvalls o el coronel Pere Montaner. I com ens diu l'autor hi podem descobrir com “hi ha borbònics que no són tan dolents com els pinten i austriacistes que no són tan herois com ens sembla". Sense la força narrativa de Victus, Bandera negra, s’obre pas entre els llibres que ens parlen de la guerra de Successió i resulta, també, una bona oportunitat per conèixer aquest trosset del nostre passat.

 
Tastets
En aquesta ocasió els tastes ens porten a un article de Nació digital on es parla de la novel·la.

Cardona (1711-1714)
"Cardona es va buidar durant el setge. "És un èxode de refugiats, de les 2.500 persones que hi vivien no va quedar absolutament ningú. Les cases van ser saquejades per un exèrcit de 12.000 soldats borbònics", La victòria catalana a Cardona va allargar la guerra tres anys més, fins el setembre de 1714. El 18 de setembre de 1714, una setmana més tard que Barcelona, i quan tot el país ja estava controlat per l'exèrcit borbònic, el castell de Cardona va capitular a mans de Felip V i es va posar el punt final a la Guerra de Successió."

Bandera Negra
"És la bandera que s'hissa per informar l'enemic que no esperi rebre quarter; és a dir, que no hi haurà clemència, que es lluitarà fins a la mort. De fet, Santasusagna explica que de Cardona surt la famosa proclama 'viurem lliures o morirem' amb la bandera negra hissada per Manuel Desvalls, el governador del castell. "

Jordi Santasusagna i Davins (Cardona, 1967)


Lligat al món del teatre, és autor d'una dotzena d'obres teatrals. Debutà com a novel·lista l'any 2010 amb "Infern d'alabastre", un thriller ambientat, també a Cardona.

dilluns, 28 abril de 2014

La vida al davant

Amb quatre mots: realista, dura, bella, tendre  (Un cant a favor de la solidaritat entre els oblidats.”)

Recomanada per:  llibre que m’arriba per sorpresa, me l’ha deixat la Montse tot just l’acabava de descobrir a la xarxa.

El llibre
Títol original: La vie devant soi, 1975
Títol Traducció: La vida al davant,  2004 i revisat el 2014 Angle Editorial. Traducció Jordi Martín Lloret, pàg. 223
Premis: Premi Goncourt l'any 1975. 


“La vida al davant és la tendra història dels marginats explicada a través dels ulls de Momo, un nen àrab que viu a la pensió de la senyora Rosa, una vella exprostituta jueva, supervivent d'Auschwitz, que acull fills esgarriats en un suburbi de París. Romain Gary ens descriu un sòrdid mosaic humà -jueus i àrabs, africans, transvestits i prostitutes dels barris baixos- on Momo fa el seu aprenentatge vital.“

Arribo a la novel·la una mica per casualitat, tot just la descobreixo a la xarxa que m’arriba a les mans, sense haver-ne tingut temps ni de descobrir-ne res de la trama i encara menys alguna cosa dels seu autor. Començo el llibre i ja no el puc deixar. I altra cop la xarxa, d’un enllaç me’n vaig a un altre fins arribar a un article de la revista Núvol, on en Jordi Martín, el seu traductor, ens explica el llibre i detalls interessantíssims de la traducció, veure aquí. Uf, gràcies a l’article ara puc entendre alguns mots que em trontollaven al cap, em poso en antecedents. Us ho deixo tot en els Tastets.

El protagonista és en Momo, aquest noiet d’edat indefinida que sembla voltar els 14 anys, una veu que vibra per la innocència amb la que es mira el món,  pel raonament de les seves respostes i pensaments i per la maduresa d’algunes de les reves reaccions. Un narrador que ens emociona perquè ens parla des de dins, des de la sinceritat més absoluta i alhora més tendre i dura. Un prisma singular de qui mira des d'ulls adolescent però que sap, a la seva manera, fer una denuncia indirecta però incisiva de temes complicats com el racisme, la pobresa, la marginació, l’avortament o l’eutanàsia i sempre amb aquest punt d’ingenuïtat i alegria que li dóna la seva edat. 

Un llibre escrit fa molt de temps però completament actual. És el retrat de la gent de segona, de la gent oblidada dels suburbis, gent que viu i sobreviu gràcies a la solidaritat i l’amistat dels seus iguals, persones vingudes d’arreu que comparteixen històries tristes i dures i que suren i surten al davant gràcies a la companyia del veïns, gràcies, a gent com ells. Tota una lliçó.

I, davant d’aquest vida miserable, a en Momo, li queda, com li repeteix la senyora Rosa, una vida al davant, i ell, veient tot el que viu ara i tot el que han viscut els seus companys de pis i d’escala, es planteja si per això li cal tenir tota una vida al davant. Una història sòrdida però entranyable, d’aquelles que t’arriba a l’ànima, uns personatges únics que saben que viuen al cul del món, que són els oblidats, el marginats, persones molt humanes i solidaries que valoren l’amistat i que saben esquitxar d’alegria i d’amor els pitjors moments dels altres per omplir-los d’esperances. Una novel·la escrita des de la sensibilitat i la tendresa, vitalista, dura que s'omple de tocs d'humor per fer-la més suau però que en ocasions la fan encara més pertorbadora i incisiva.

La vida al davant té diversos nivells de lectura, des del més lúdic, de mer entreteniment, fins al més complex, sociològic i, fins i tot, psicològic.” Una història que no us podeu perdre.

Tastets
En aquesta ocasió, us deixo en forma de tastets trossets de l’article d’en Jordi Martín que espero que us serveixin per tenir una idea més acurada del llibre. Una història que no podeu deixar escapar.


>Reeditar que vol dir autocorrecció de la traducció.
En fa una primera traducció al 2004 i aprofitant la reedició per commemorar el centenari de l’autor en fa una acuradíssima revisió.
“En la primera edició de La vida al davant, hi vaig escriure «guanyar-se la vida», amb aquella voluntat que tenim a vegades els traductors de fer el text més comprensible al lector. Però sovint cal distància per adonar-se que aquella paraula o aquella expressió de la llengua original també és o queda estranya, tant com en la nostra. Així, doncs, en el text de la reedició, les prostitutes «es defensen».”

>Romain Gary (Émile Ajar) i el premi Goncourt.
Quan em va arribar el llibre em va sorprendre el doble nom de l’autor a la portada, en desconeixia la història. Aquí la teniu.
“Amb aquesta novel·la, Gary va passar a la història per ser l’únic autor francès que ha guanyat el premi Goncourt dues vegades —la primera, amb Les racines du ciel (1956). Com se les va empescar per aconseguir-ho, tenint en compte que el Goncourt no es pot concedir mai dues vegades a un mateix escriptor?: per la via del pseudònim. Romain Gary volia desafiar la crítica literària francesa, que ja el considerava un escriptor consagrat i estancat sense gaire res més a dir, i demostrar que encara podia sorprendre.”

>El llenguatge, per no oblidar qui explica la història.
“El personatge narrador utilitza un llenguatge literari, esquitxat de tant en tant per incorreccions lèxiques i gramaticals volgudes, per tal que el lector no oblidi que qui explica la història és un nen que vol imitar els grans que parlen bé i que aspira a escriure una novel·la com Els miserables, de Victor Hugo. Així, per exemple, en Momo diu «proxineta» en comptes de «proxeneta», i «amnistia» en lloc d’«amnèsia»; confon avortament i eutanàsia i, de tant en tant, deixa anar sentències com ara: «Les putes són una filosofia de vida.»”

>El cinema.
El 1977 Moshé Mizrahi va portar al cinema la novel·la. Simone Signoret es va endur el César a la millor interpretació femenina, i el film va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.”



Romain Gary (Vilna –Lituania 1914 –paris, 1980)
Nascut a Lituània, sota domini rus, el 1914, fuig a França amb la seva mare. Estudia dret. Lluita a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit aliat Treballa per al servei diplomàtic francès i viu a Europa i Amèrica. És un dels escriptors francesos més prolífics i controvertits, amb més de trenta obres, algunes signades amb el pseudònim Émile Ajar -com La vie devant soi (1975), que rep el premi Goncourt, enmig d'una polèmica sobre la identitat del seu autor. També escriu L'Éducation européene (1945), Les raines du ciel (Premi Goncourt, 1956), el recull Gloire à nos illustres pionneirs  (1962), Lady L (1963), Pseudo (1976) i L'angoisse du roi Salomon (1979).

dimecres, 9 abril de 2014

L'altra

Amb quatre mots: actual, moderna, àgil, dura (En la vida, com en les persones, quan l’energia manifesta contraresta l’altra -la fosca- s’assoleix l’equilibri).

Recomanada per: llegir a la Marta Rojals era un dels meu objectius d’aquest any. Montse, novament, gràcies per passar-me el llibre.

El llibre: L’altra 2014 RBA La Magrana. pàg. 332

“Amb el teló de fons de l’actualitat més omnipresent i fent gala de l’estil fresc i personal, el sentit de l’observació afinat i la bona orella per al diàleg que ja van captivar a Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals desplega present i passat com un mecanisme exacte al voltant d’una protagonista plena d’arestes i ofereix una novel·la extraordinària sobre secrets, relacions i la necessitat d’oblidar.”

No he llegit Primavera, estiu etcètera, així doncs, m’estalvio tot tipus de comparació entre les dues novel·les de l’autora, Sé, però, que qui n’ha llegit la primera, repeteix. Què té la Marta Rojals per seduir tant a un determinat tipus de lectors?, això és el que em preguntava abans i això és que he acabat descobrint ara: actualitat, frescor, simpatia i empatia. Amb un estil fresc, desenfadat i treballat que et fa llegir el llibre amb ganes.

El lector no tarda en endinsar-se en el llibre, en part, gràcies a aquesta estructura viva i àgil on els canvis entre el present i el passat fragmenta el relat al mateix temps que lliga i confecciona la història. I així, a poc a poc però mantenint el ritme del dia a dia del relat anem captant els petits tastets del passat que serveixen per adonar-nos d’on venen alguns dels alts i baixos emocionals dels seus protagonistes, que a voltes poder resultar puerils, irracionals o simplement salvavides. I al final, la Marta Rojals es guarda el millor gir, el que et permet veure la història sota un nou prisma, el que pet permet veure el dur joc d'equilibris de la seva protagonista. 

 “Cada secret que es manté ha de tenir un contrasecret que el neutralitzi, i quan no és així, ve l’explosió, les víctimes, el dolor. Hi ha d’haver-hi un misteri que mantingui aquest equilibri, perquè tanta energia en tensió, alliberada de cop, podria acabar amb el món en dos dies.”


Per això cada Anna, Annona, Nona ha de tenir una altra Anna, Nannona, Nona i el manteniment d’aquest equilibri pot arribar a ser tan esgotador i angoixant com alliberador, només cal tenir clar on ets en cada moment, si pots. I la no comunicació que es vesteix en forma d’engany, mentida o silencis és el que ajuda a crear aquesta doble imatge de cadascun; l’Anna, el Manel o la Cati amaguen coses, coses que els serveix per equilibrar el seu jo i l’altra. Secrets i contrasecrets que en definitiva tots tenim.


La novel·la ens parla d’una parella de prop de quaranta anys, l’Anna i en Manel, dos personatges molt diferents que fan de les seves diferències el puntals per seguir endavant. Ambientada en la Barcelona més actual on la precarietat laboral, els acomiadaments, els lloguers i les perspectives de futur, trontollen al ritme que trontolla les seves vides. I on les xarxes socials, la maternitat o la infidelitat suposen punts d'arribada o d’encontre. I la supervivència consisteix precisament en els equilibris: de parella, laborals, socials i sobretot personals, on el passat no hi acaba de fer net. I on partir de zero “la necessitat d’oblidar” és una de les millors opcions.

Segurament, un altra dels aspectes que fan que la novel·la funcioni tan bé és la utilització, sense cap tipus de complex, d’un llenguatge oral ple de castellanismes i fases fetes de rabiosa actualitat, on els diàlegs funcionen -són realment directes, curts, frescos i divertits-, perquè els personatges parlen de la mateixa manera que ho fem en incomptables ocasions. Fa temps, referint-me a un altre llibre, parlava d’aquest tema i no m’acabava de convèncer, prou malament que parlem en general, només falta que els llibres també ho facin. Sincerament, en certa manera em dol, però ens agradi o no forma part de la nostra realitat.


L’Altra, malgrat aquesta aparença, digem-ne, alegre, desenfadada, moderna i amb sentit de l'humor, és en molts aspectes un llibre dur, perquè a la duresa emocional en la que viu l’Anna cal afegir-li la duresa del moment actual; precarietat i inseguretat laboral i economia de supervivència, on un planter de joves qualificats es queda sense perspectives de futur. Tot plegat la trista realitat del moment. Un llibre de lectura engrescadora i atractiva que m’ha servit per descobrir a la tan aclamada Marta Rojals. Ara em caldrà llegir l'altra, Primavera, estiu, etcètera...

“L’Anna aspira a una futura vida sense riscos, a ser pilot d’un simulador de vol” (pàg.36)

“Vèncer la ràbia, de vegades, només és un exercici de memòria. És recordar el Nel recitant-li La vaca cega amb dues Oreo als ulls.” -per exemple- (pàg. 128)
 

Tastets

>Recollint insults.
Fa tot just quatre dies llegia un excel·lent article a Núvol d’en Pau Vidal, Pau Vidal contra l'insuls insult. i em va fer pensar en la forma que tenim, en general, d’insultar. Mentre llegia l’article repassava els insults que apareixen a L’altra, de fet, només he recollit els que es diuen constantment els germans, el Manel i la Laura que tenen el seu origen en la manera de parlar del poble: coliflor, capsigrany, cap de suro, carallot, peix bullit, cap d’olla, pòtol, figaflor, borinot... Insults, tots ells, dits sense intenció d'insultar. Realment bonics.
Afegeixo aquest altre article que acabo de veure ara. L'altra i aquesta., també d'en Pau Vidal




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...