84, Charing Cross Road

Amb quatre mots: un clàssic, epistolar, encantador, també divertit (recull de la correspondència entre l’autora americana i la llibreria Marks & Co de Londres durant vint anys 1949-1969)

Recomanada per:  en dos anys i mig que fa que tinc el blog és, possiblement, un dels llibres que més he vist, ja sigui en una ressenya o en una recomanació. Fins avui no l’he llegit i no he descobert tot el conté.

El llibre

Títol original: 84, Charing Cross Road, 1970

Títol Traducció: 84, Charing Cross Road, 2002 Editorial Anagrama, pàg. 126. Traducció Javier Calzada.

“Un dia d’octubre de 1949, Helene Hanff, una jove i desconeguda escriptora, envia una carta des de Nova York a Mark & Co, la llibreria que hi ha a 84 de Charing Cross Road de Londres. Apassionada, maniàtica, extravagant i moltes vegades sense diners, la senyoreta Hanff reclama al llibreter Frank Doel llibres, la majoria de segona mà, perquè aquest li envií. Vint anys més tard encara continuen cartejant-se i la familiaritat de les cartes es converteix en una intimitat que podria semblar amorosa. Aquesta correspondència excèntrica i plena d’encant es una petita joia que evoca, amb infinita delicadesa el lloc que ocupen en la nostra els llibres... i les llibreries.”

M’ho he passat molt bé llegint el llibre. L’he llegit d’una tirada i, encara que és curtet, el seu contingut, que podria ser repetitiu i escrit en forma de llista de compres, és del tot agradable i de seguida es fa entranyable. Els personatges que hi apareixen, ja sigui la Helen, en Frank o els diferents interlocutors de l’autora tenen una manera molt especial i sincera d’explicar-se, o millor dit, de respondre les atencions i la correspondència que els hi arriba des de  l’altre cantó de l’Atlàntic.

No crec desvetllar cap secret a questes alçades si dic que la clau del llibre, al meu parer, queda desvetllada quan arribem al final, en el Post Scriptum,  en el qual se’ns explica que el llibre està format per la correspondència real que varen mantenir durant 20 anys Helen Hanff i els diferents membres de la llibreria Marks & Co, sobretot en Frank Doel. Això jo no ho he sabut fins que he acabar el llibre i m’ha sorprès gratament. Aquet fet no és menor, li dóna encara més valor al contingut de les cartes, al mateix temps que li treu importància a l’estil o la presentació de les mateixes. És real, no hi ha recursos literaris ni tècniques d’escriptura per fer-les més agradable de llegir o per donar-li un cert cos i suspens al conjunt. És un recull de cartes que es presenten en forma de llibre. I jo, que no ho sabia, mentre el llegia pensava que el fet de retardar el viatge de la Helen a Londres, els obsequis altruistes d’enviament de menjar cap a Londres, el preu dels llibres i tants d’altres detalls eren fruit de l’escriptura de l’autora. Ara, un cop vist que va ser real encara l’he trobat més encantador.

La ironia i l’humor són una de les constants de la correspondència i, encara que la majoria de vegades venen per part de la clienta, la mateixa Helene Hanff de qui se li pot dir que és una americana amb sentit de l’humor anglès, el llibreter les accepta gratament perquè de seguida se n’adona de la intensitat i sinceritat dels escrits.

Vint any donen per molt i els canvis resulten quasi inevitables. Els encapçalaments de les cartes que escriu la Helen canvien constantment al igual que la forma d’acomiadar-se, depenen, segurament, del seu estat d’ànim, de la presa a ser atesa o simplement formen part del seu tarannà expressiu. En el cas de la correspondència d’en Frank els encapçalament no varien ja que sempre s’utilitza els estàndards d’una carta d’empresa, sempre seriosa. On si que es permet fer canvis és quan s’acomiada o en la intimitat que de mica en mica va incorporant en els textos. Sempre són cartes respectuoses, educades i sinceres, fins i tot quan la Helen utilitza les majúscules per indicar-li al seu lector que està enfadada o quan necessita cridat, això sí, sempre d’una manera cordial i amigable.

¡Vamos, Frank Doel...! ¿Se puede saber qué HACE usted ahí? No veo que haga NADA, salvo pasarse todo el día SENTADO...

¡Ande, no se quede ahí sentado! Vaya a burcarlo. La verdad es que no sé cómo puede seguir funcionando esa tienda.” pàg. 21

I, al ser una correspondència basada en la compra de llibres, en el viatge de Londres cap als Estats Units, és inevitable que els llibres siguin el fil conductor que uneix, en un primer moment, els dos principals interlocutors. I la seva publicació, es converteix en un agraïment a la feina del llibreter, però no a tots els llibreters, només aquells que viuen el seu ofici i fan de la seva feina una passió, la mateixa passió que sent la Helen, quan els compra. Després, passat els anys l’amistat serà més forta que l’amor que senten els dos, ara ja sí, amics, pels llibres.

També ens trobem davant d’un document històric que, sense cap pretensió i sense voler-ho ser, ens parla de primera mà de les penúries de l’Europa de la postguerra y de la força emergent que començava a despuntar-se als Estats Units. Tot plegat, fan del llibre una petita joia - com diuen en la majoria de ressenyes- , un petit llibre que resulta del tot encantador, agradable i divertit de llegir.

Hi ha una versió cinematogràfica del llibre i, segons he llegit hi ha qui diu que el supera. Jo no ho puc dir ja que encara no l’he vist. Aquí ens va arriba traduïda com “La última carta” protagonitzada per Anne Bancroft, y Anthony Hopkins. Us deixo l’enllaç de Tierra de cinéfalos que en parla. La Isabel Coixet també la va portar al teatre fa uns anys. En tot cas, començar pel llibre és sempre una bona opció.

 “Es una tiendecita antigua y encantadora, que parece salida directamente de las páginas de una novela de Dickens! ¡Te chiflará cuando la veas! (pàg. 47)

Diu una de les cartes que li envia la Maxime, un amiga de la Helen, quan viatja a Londres.

Helen Hanf (Filadèlfia, 1918 – Nova York, 1997)

De formació autodidacta, va començar escrivint obres de teatre y després guions per la televisió, llibres infantils, assajos històrics i polítics. La fama li va arribar amb la publicació del llibre l’any 1970.

Que ningú no et salvi la vida

Amb quatre mots: Brillant i rodona. Atrapa i sedueix. (“...una novel·la d’intriga que funciona amb el mecanisme perfecte d’una bomba de rellotgeria.” de la contracoberta)

Recomanada per: N’havia llegit un parell de bones ressenyes, a l’Espolsada i a Un racó per llegir, ambdues  engrescadores que em van posar el llibre a la meva llista de pendents.

El llibre: Que ningú no et salvi la vida 2012. Proa 217 pàgines.

Enzo, sentenciat prematurament per una malaltia, rep del seu millor amic Víctor la petició d'un favor. Víctor de jove havia salvat fortuïtament la vida d'Enzo, i creu que ara pot demanar-li que elimini una dona que li pot arruïnar la vida. S'han de tornar, els favors? Es pot prendre la decisió de matar quan ja no tens res a perdre? Poc abans del desenllaç clínic, Enzo sent la necessitat d'escriure una llarga carta confessant un secret a una persona especial i demanar-li al seu torn un favor pòstum.

Els ingredients que fan que un llibre et sedueixi des de les primeres pàgines poden ser molt variats, aquí, la seducció ve donada per la capacitat d’encuriosir al lector en una trama molt àgil i ben portada que crea una necessitat de devorar el llibre per descobrir quins camins trien els personatges i què els conduirà a prendre una decisió o una altra. Una barreja entre intriga i casualitats en el fil argumental, i la seducció per uns personatges que se’ns presenten propers i que viuen marcats i condicionats per les seves eleccions.

El llibre, que no es pot explicar massa per no destapar el que el lector ha d’anar trobant,  s’alimenta del  fil argumental que ens descriu el propi títol Que ningú no et salvi la vida ja que això pot comportar, i comportarà, condicionar la nostra vida i fins i tot el que pugui passar més enllà d’aquesta. Així, com molt bé diu la Núria Juanico a Unracó per llegir, la novel·la  “...parteix de la mort per construir una novel·la sobre la vida...” i concretament, sobre l’ànima i la conducta de cadascun del personatges i en definitiva de nosaltres.

Les reaccions entre personatges, unes veritats a mitges que els tensen i els posen contínuament sobre les cordes, en aquest haver de decidir entre el que vull fer, què cal fer, el què he de fer o què acabaré fent. Discernir entre què és millor, una sinceritat dura o un silenci  reconfortant. Escollir entre el bé i el mal... o tantes altres coses, per mostrar-nos en quina mesura, els altres o les circumstàncies, ens poden fe fer allò que ells volen, sigui un deute, o no. Sigui lícit, o no. Ens agradi, o no. 

I els personatges entren quan els toca i surten quan ja ens han explicat la seva part del relat. En poques ocasions es relacionen directament, tan sols en les referències fetes que els permeten continuar existint.  I, la pregunta que si tot s’ho val quan algú t’ha salvat la vida o la pregunta que si un cop mort cal demanar perdó, per uns fets que has fet, planen en la narració i en els lectors. En inviten a reflexionar sobre els eterns dilemes de sempre, entre la moral i l’ètica, per submergir-nos al fons de la conducta humana i també, d’una manera més superficial, a les meres eleccions diàries i quotidianes que tots tenim.

Per això, quan en Enzo sap que té els dies comptats, en Víctor, que és qui li ha salvat la vida anys enrere, es veu capacitat per demanar-li que li torni el favor. Ara, és en Enzo qui li ha de salvar la vida al Víctor, li deu, així, abans de morir podrà “... donar un sentit a la teva vida, i rumia-t’ho, quin millor salconduit a l’eternitat que salvar la vida de l’home que un dia et va salvar a tu?  Sembla just, no?” (pàg.64)

I la Berta, la filla que té l’Enzo i que no coneix, però a la qual, li envia una carta, perquè en nom seu, demani perdó pel que va fer just abans de morir. Pot un mort demanar perdó vint anys després d’haver mort?, pot rebre el perdó? És just que una filla que no t’ha conegut mai hagi de demar perdó en nom teu?...  “... no acceptis pagar el que ha fet un altre; cadascú s’ha de fer càrrec del que li pertoca...” (pàg.214)

Una narració molt àgil que no s’entreté en decoracions ni detalls, ens explica el que realment necessitem saber de la història al mateix temps que ens planteja preguntes d’aquelles, que hom anomenaria existencials, sobre la vida, la mort, sobre el perdó, el destí, la predeterminació, el bé, el mal, l’existència, la moral... que tots ens hem preguntat alguna vegada. I aquí, ens apareixen en dilemes que podrien ser-nos, en algun cas, fins i tot reals. Entenen com a reals les constants decisions que s’han de prendre en la vida; la tria de camins, l’elecció de respostes... i sobretot, els dubtes de si el què hem triat és la millor opció.

És el primer llibre que llegeixo de la Flavia Company i ara, després de llegir-lo, m’he quedat amb les ganes de descobrir “L’illa de l’última veritat” que, sense saber si em sorprendrà tant com ho ha fet aquest, ja el tinc apuntat com a pendent. 

El llibre el podeu trobar en castellà “Que nadie te salve la vida” a Lumen.

“La mort és la forma més perfecta de l’oblit, no et sembla?” (pàg.65)

“Potser la mort és la traducció de la vida. Potser és el mateix amb un altre llenguatge. Potser és la resolució d’un jeroglífic.” Pàg. 50

“Canviaries alguna cosa de la teva vida?, pregunta la Rosa. Del que ja he viscut, vols dir? La Rosa fa que si amb el cap. El problema és que si canvies una sola cosa, moltes de les que no canivaries desapareixen també; la vida no és una suma, és una equació.” (pàg.111)

“Una de les millors maneres de coneixe’s és obtenir via lliure per fer el que diem que faríem si tinguéssim via lliure per fer-ho.” (pàg. 117) 

Flavia Company (Buenos Aires, 1963)

Escriptora, periodista, traductora, crítica literària i gestora cultural.. Viu a Barcelona des del 1973. És llicenciada en Filologia Hispanica i professora de l’escola d’Escriptura de l’Arteneu barcelonès i professora de Creació Narrativa a la Pompeu Fabra.

Poseu visitar el seu blog aquí.

La mort del corredor de fons

Amb quatre mots: acció i reflexió, una bona història (una narració que conté els elements necessaris per enganxar als lectors)

Recomanada per: seguir el blog de l’Anna Villalonga, A l’ombra d’un crim, és seguir la trajectòria literària d’en Jordi de Manuel. Així, quan he tingut l’oportunitat de llegir un llibre de l’autor no ho he dubtat.

El llibre: La mort del corredor de fons, 2011 Proa Col·lecció a tot vent, pàg. 237

“Mentre passeja el gos per la serra de Collserola un metge jubilat troba unes restes humanes. Les despulles revelen indicis sobre un nou tipus de crim a Barcelona. L'inspector Marc Sergiot, amb l'ajut de l'agent Carles Fortiana, s'encarrega de la investigació. Alhora, en un altre barri de la ciutat, un seguit d'assassinats en sèrie sacsegen la xafogor estival. La caporal Lídia Sánchez i l'agent Pau Ribó, de la brigada d'homicidis dels Mossos d'Esquadra, sospiten que els casos estan relacionats.

Les vides de tres homes -Hakim, un jove marroquí que arriba a la ciutat fugint de la misèria; Leo, un petit delinqüent barceloní, i Zoran, un georgià immers en el crim organitzat- s'entrecreuen i es barregen en una història dura i trepidant.”

La saga de comissari Sergiot no comença ni acaba amb aquesta novel·la, tot i així, no impedeix llegir-la d’una forma independent ja que la trama de la investigació comença i acaba en les seves pàgines. Només la curiositat de saber una mica més del personatges que ja venen d’altres llibres ens pot crear la necessitat de seguir l’ordre de la seva creació. Sense poder comparar amb cap altra novel·la de l’autor ja que aquesta ha estat la meva primera aproximació als seus llibres, queda clar que en Jordi de Manuel té un estil net i directe, sense retòrica, que fa que el llibre es llegeixi d’una manera fluida, al mateix que sap crear la tensió i la dosi d’intriga necessària per fer-la additiva i interessant de seguir.

La trama comença en dos lloc diferents de Barcelona, la serra de Collserola, on es troba el cos d’un mort en rares circumstàncies i l’atracament, amb trepidant persecució, d’un suposat repartidor de pizzes per part d’un lladregot de poca estopa. Com previsiblement ja pot deduir el lector, els lligams entre els dos casos seran una de les claus de l’argument. Tot i així, viatjarem al passat dels seus personatges i anirem descobrint com les casualitats i les fatalitats els acaben acostant encara que les seves vides, aparentment no tinguin res en comú. 

El centre d’interès de la novel·la no és tant la investigació policial com les particularitats de les vides de tres dels seus protagonistes, un lladregot sense pretensions que sobreviu robant als repartidors de pizzes per aconseguir diners per droga, un pobre noi immigrant que deixa el seu país per buscar una oportunitat i poder fer realitat els seus somnis - ser un corredor de fons-  i un perillós delinqüent de la màfia russa. Com apunta l’Anna Villalonga, gran coneixedora de l’obra d’en Jordi de Manuel, “Com passa sovint, les seves novel·les tenen diversos nivells de lectura i d’interpretació. Així, hom les pot llegir en clau més lleugera, purament criminal, o aprofundint en la volada que, en realitat, les obres posseeixen.” I ajuntant aquests nivells d'interpretació, ens trobem amb una novel·la de lectura àgil i ràpida que conté els fils argumentals que inviten a reflexionar sobre aspectes poc agradables de la nostra societat, i que són els que li serveixen a l'autor per crear la base del relat.

La novel·la transcorre al llarg d’una setmana, fet que agilitza els esdeveniments, l’acció i un cert suspens, i li són suficients a l’autor per explicar-nos, a un ritme més pausat, no només la vida dels seus protagonistes sinó per afegir-hi un tema tan actual com ara la immigració. I més concretament, la diferència de qui ve sense res, a qui ve formant part d’un engranatge d’extorsió. I tot lligat amb un tema tan sòrdid i l’esgarrifós com és el comerç il·legal d’òrgans. Com tota novel·la negre hi intervindran els agents policials, aquí dos cossos de policia que busquen no només les pistes per resoldre el cas sinó l’equilibri entre ells per no trepitjar-se competències al mateix temps que cerquen les seves estabilitats personals.

Encara que el comissari Sergiot intervé en la resolució del cas, en La mort del corredor de fons, no hi té un paper principal. Desconec si això també passa en la resta de la saga, aquí, apareix d’una manera directe cap a la meitat del llibre. Aquest aspecte m’ha sorprès una mica perquè anava convençuda que el punt de vista del relat seria la investigació del comissari Sergiot, en canvi, el punt de vista varia en funció de qui ens explica la seva part de la història; ja sigui els records de la infància d’en Hakim, el passat d’un Zoran, el dia a dia d’en Leo o els problemes personals de cadascun dels policies. I aquest aspecte l’he trobat tot un encert.

I un final ràpid i trepidant com ho havia estat el principi, amb persecucions i tensions com apunten en alguna ressenya al “millor estil cinematogràfic”. I si l’autor tanca el tema del cos trobat a Collserola, deixa oberta alguna via o preguntes de l'estil "i aquest què?" o "què passa amb això?", però en cap cas, vol dir que la novel·la no estigui acabada o que quedi coixa, és simplement una forma de donar al lector la capacitat d'arribar al seu final, perqué ell, en Jordi de Manuel, ja ens ha explicat el que realment li interessava.

Us recomano llegir la ressenya d’en Jordi Cervera, en ella hi inclou “la versió de la jugada” del propi autor: el gènesi de la novel·la. Jo l’he llegit abans de preparar la ressenya i la veritat és que m’ha fet gràcia descobrir el punt de partida, l’anècdota d’on arrenca l’argument i també la part més seriosa i compromesa de l’autor, la vocació “... d'escriure sobre dilemes morals, comprometre's amb posar la lupa a les escletxes més fosques de la nostra societat.”.  

Jordi de Manuel i Barrabín (Barcelona, 1962)

Doctor en biologia, professor de secundària i escriptor. Ha escrit diversos contes i novel·les per a infants i adolescents i novel·les i narrativa per adults. La seva pàgina web aquí.

La néta del senyor Linh

Amb quatre mots: sentiments, valor del llenguatge, prosa poètica (“un text curt, dens, al·legòric. Per llegir-lo lentament o, per què no, rellegir-lo sabent-ne el desenllaç sorprenent”. De la contracoberta)

Recomanada per:  un intercanvi de llibres com excusa per conèixer a la Núria Pujolàs del blog Miramelsmots m'ha portat a la lectura del llibre. Un agradable encontre per parlar de llibres, blogs i literatura. Gràcies.

El llibre

Títol original: La petite file de Monsieur Linh, 2005

Títol Traducció: La néta del senyor Linh,  2011 La Magrana. Traducció Lourdes Bigorra. Pàg. 117

"Aquell home vell, dret a la popa del vaixell, és el senyor Linh. Marxa del seu poble, del país dels seus avantpassats, que ha quedat devastat per la guerra. Amb una mà agafa una maleta, amb l'altre braç sosté una nena de poques setmanes que s'ha quedat sense pares i que es diu Sang Diû. El vaixell arriba al port d'una ciutat freda i grisa. Hi ha centenars de refugiats."

Tendresa és segurament el més repetit alhora de parlar del què inspira la novel·la als lectors. Tendresa és el que ens arriba dels senyor Linh quan, enfilat a un vaixell va rumb a un país occidental, sense definir, escapant del dolor, la soledat i la tristesa del qui ho ha perdut tot víctima de la guerra. Tendre és la imatge que se’ns dibuixa al començament de la història, la d’un avi i una petita néta obligats a fugir del seu país, però junts ja que són l´únic que tenen. 

”És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant”. (pàg.7) i com diu la Núria Pujolàs a llapis al costat del text “quina manera + literària i bonica de dir q no li queda ningú” i és veritat, petites frases que et fan aturar, i rellegir. 

No s’ha de confondre, aquí, la tendresa amb sentiments ensucrats i lacrimògens, car no tenen res a veure. Els petits detalls, les imatges que ens deixen els silencis, les frases, els moviments i els records dels personatges estan escrit de tal manera que t’arriben i fan que aquesta curta narració et sigui intensa.

I el senyor Linh tindrà la sort de compartir un banc, la companyia i l'amistat, d'un home del país que també es troba sol, el senyor Barak. Una amistat que neix amb timidesa però que creix amb la força de la comprensió i del respecte.

Amb una prosa poètica plena de sentiments, la novel·la o el conte (com alguns la defineixen per la seva brevetat)  va descabellant, al ritme lent del tarannà oriental, els temes que componen la novel·la; soledat, exili, incomunicació i vellesa, al mateix temps que la companyia, la comunicació i l'amistat creixen per donar força al relat. La soledat quedarà compensada pel respecte i la sinceritat de la companyia de dos homes que, encara que diferents, comparteixen uns mateixos sentiments de solitud. L’exili de qui es veu obligat a marxar del seu país on ja no li queda res ni ningú, només l'amor a la néta que representa el passat i el futur alhora, té la capacitat de donar-li la força per sobreviure. La incomunicació que pateix el senyor Linh pel desconeixement d’una llengua, esdevé  comunicació mitjançant “la música de les paraules i la timidesa dels gestos” i faran aflorar els sentiments, la comprensió i respecte dins la diferència. La vellesa del senyor Linh és la memòria, el record i la tradició que cal transmetre al nadó, perquè no perdi la llengua, les olors, els colors, ni el record de la gent del país que la va veure néixer. I l’amistat, incondicional, de dos homes sols, que no es coneixen, que no parlen la mateixa llengua, que no tenen els mateixos costums però que tenen l’únic valor que els queda, humanitat per seguir gaudint d’infinits moments tendres.

És, com diuen molts dels seus lectors, una petita joia, plena de fragilitats i d’ambigüitats que s’embasten en un relat ple d’emocions pel que ens explica però també pel que cadascun de nosaltres podem arribar a copsar. Una història que transcorre a dos ritmes, el lent on es va forjant l’amistat entre els dos homes i el ràpid on la necessitat de retrobar-se després d’haver ingressat al senyor Linh precipita el desenllaç. I un final, que ara no cal descobrir, que m’ha sobtat, no me l’esperava, encara que trossets de la narració podessin donar-nos alguna pista.

Una novel·la del tot recomanable, és de les que els seus personatges t’acompanyen més enllà de la darrera pàgina.

També n’han parlat Maite Salord, Sandra club de lectura.

“No hi ha res que s’assembli al que ell coneix. És com arribar al món per segona vegada." pàg. 15

“Quan el senyor Barak parla, el senyor Linh l’escolta molt atentament i el mira com si ho entengués tot i no volgués perdre ni una engruna del sentit de les paraules. El que percep l’home gran és el to de la veu del senyor Barak indica tristesa, una melangia profunda, una mena de ferida que la veu subratlla, que acompanya més enllà de les paraules i del llenguatge, alguna cosa que la recorre per dins com la saba recorre l’arbre sense que ningú la vegi. “ pàg. 33

Tastets

Broida || 2. Broida femella: planta de la família de les compostes: Santolina Chamaecyparissus. Coneguda també com a camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordonet.

"La sopa és com l’aire de la ciutat que ha respirat mentre baixava del vaixell. No té olor de debò, no té un gust de debò. No hi coneix res. No hi troba el deliciós pessigolleig de la broida, la dolçor del coriandre fresc, la suavitat de les tripes cites.” pàg. 10

Philippe Claudel (França- Nancy,1962)

Professor, guionista de cinema y televisió. Va donar classes a la universitat de Nancy d’Antropologia Cultural y Literatura. Va donar classes a algunes presons i altres centres per a gent amb dificultats,